Farta de conveniències i oportunismes i enmig d’una atmosfera política histèrica, la gran escriptora Lilian Hellman va escriure: «No puc retallar la meva consciència per adaptar-la a les modes d’aquest any». El cert és que a casa nostra el canvi de roba fa molts anys que es du a terme i no precisament per seguir la moda. Però ara més que mai sí que per decorar els personalismes.

No existeix un debat que sigui autentic entre polítiques diferents, sinó entre robatge. No discutim el millor sinó el que queda més bé o bé qui està mes guapo. La lluita es troba entre la tendència a l’extravagància i el friquisme amb totes les seves conseqüències. Ull viu però que no em refereixo al friquisme que podria ser si es mira amb molt bons ulls progressista, sinó aquest altre extravagant i amb un rampell que es diu anarcoide, però que no és altra cosa que una clara intenció ultra. Si observem el debat de la setmana passada es veu que només ha estat que replicar a les contrarèpliques i així poder donar pas a altres rèpliques. ¿Per alguna cosa important?. No, per un fet tan simple com el debat televisiu. La veritat és que, a la vista del panorama, tant se me’n fot el que es faci perquè, en el fons, serà irreal i només apte per als contendents.

Es diu que s’ha de mirar que el ciutadà s’assabenti de tot. ¿De què?, si no es planteja més que anècdotes. No existeix la notícia, només la xerrameca. Trobo lògic que els conservadors parlin de retallar encara més els impostos. També que la part contrària opini tot el contrari. Però uns i altres hauran d’explicar com mantenir els serveis públics. Queda clar que uns volen que desapareguin –ells ja tenen uns serveis privats assegurats– i altres reclamen més atenció al problema de la majoria de ciutadans. La política de retalls, tal com es planteja, és una política d’esmorzar consciències. El ciutadà ho té cada dia més clar.