El catedràtic Ramon Viñas adverteix que l’acord monetari amb la Unió Europea (UE) “farà perdre sobirania legislativa i financera” al Principat, segons publicava dimarts el Diari, a més d’afectar “greument” el secret bancari, amb la consegüent fugida de dipòsits estrangers.

Un parell de dies abans, el cap del Govern deia tot el contrari: que si no se signa aquest acord amb la UE “l’activitat bancària del país es veuria afectada”. No en sé prou per discernir qui dels dos l’encerta, però si l’Associació de Bancs diu que “el Govern fa el que ha de fer”, per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, si la decisió sobre la conveniència d’aquest acord s’ha de prendre en funció de la pèrdua o no de sobirania, la discussió s’acaba ràpid. Creure avui dia que cap país del món (ni tan sols els del G-7) és plenament sobirà en l’àmbit econòmic és pensar que encara som al segle XIX, quan el concepte de sobirania es podia entendre en termes absoluts i servia de coartada per justificar qualsevol cosa. Avui dia això ja no és així, i encara menys quan entren pel mig els mercats financers. Només cal recordar el trasbals a l’economia britànica que va ocasionar George Soros un dia que es va llevar flamenc i es va dedicar a especular amb la lliura esterlina, o veure el que ha passat amb Grècia i Irlanda, o les pressions que rep Portugal, o la cara que se li queda a ZP cada cop que vol justificar com una acció de govern les decisions que li imposen des de Brussel·les. Avui dia, l’única manera d’assolir la plena sobirania és tancar-se sota una closca ben grossa i oblidar-se del món, cosa que només és possible a costa de transformar el país en un parc temàtic.