Si fa uns dies l’oposició és queixava de la mala imatge que, segons ella, el cap de Govern havia projectat d’Andorra a ESADE, ara l’oposició minoritària, la d’ApC, s’erigeix en paladina de la política exterior andorrana i fa arribar una missiva apocalíptica sobre el grau de suport parlamentari a l’acord monetari amb la Unió Europea.

És de suposar la cara d’estranyesa del comissari Olli Rehn en llegir la carta d’Eusebi Nomen, en la qual explica el perill d’una crisi institucional per aquesta negociació que no té el suport parlamentari necessari, segons assegura ApC.

La política exterior correspon al Govern, d’això no hi ha cap dubte, i aquí entra la lleialtat institucional per dirimir els conflictes polítics dins de les pròpies institucions, sense la necessitat de recórrer a un dirigent europeu que té com a principal manament defensar els interessos que emanen de Brussel·les.

De la mateix a manera que vam criticar des d’aquest espai el desplaçament de Jaume Bartumeu i Òscar Ribas a Madrid durant el Govern Forné (que vam qualificar d’intromissió), ara és obligat fer-ho amb l’actuació d’ApC que, recordem-m’ho, només té tres consellers generals i que va necessitar d’un conseller socialdemòcrata per poder constituir-se com a Grup Mixt, un suport que segurament ara des del PS deuen lamentar. I és que a més Nomen s’autoproclama portaveu de tota l’oposició en prejutjar la postura d’una Coalició Reformista que ni tan sols va respondre a l’oferiment d’ApC de signar conjuntament la carta transmesa al comissari europeu. El cap de Govern s’ha donat compte de l’error inicial i ha doblat els esforços per fer arribar informació als agents econòmics i a la ciutadania en relació a l’acord monetari, mentre paral·lelament ApC transmet un «missatge apocalíptic» (segons paraules d’ahir del portaveu del Govern, Bruno Bartolomé) a Europa amb l’excusa de que serveixi per rentar la imatge i no quedar com els dolents davant Brussel·les si no es ratifica l’acord al Consell General.

Surrealisme pur, que curiosament surt a la llum pública quan la mateixa banca (la que mes té a jugar-se) fuig d’alarmismes i confia en què el Govern està negociant tenint en compte els interessos del país en general i del sector bancari en particular.

Els interessos partidistes i electoralistes formen part de la peculiaritat política, però hi ha fronteres que no s’haurien de traspassar mai, i en aquest cas ApC ha acudit a Brussel·les tot sabent que ningú de la UE vindrà a solucionar les picabaralles internes. ¿Pur protagonisme?