Alguns assumptes del debat polític són més susceptibles de caure en la demagògia que d’altres. El dels funcionaris i, de manera més àmplia, la despesa de personal de l’administració pública és un bon exemple. Per això és molt convenient posar xifres sobre la taula. Xifres com les que ahir publicava aquest rotatiu i que evidencien que el problema, l’autèntica bombolla, no la conformen els funcionaris, sinó el personal en règim laboral i de relació especial.
És cert, però, que les xifres evidencien que el personal al servei de l’administració general va créixer de forma desmesurada durant la primera dècada del segle: entre 2002 i 2009 els treballadors de l’Estat es van augmentar en quasi un 80%. Cap altre sector de l’economia no va experimentar, ni de bon tros, un creixement similar.
Les xifres evidencien que el gran augment de la despesa de personal de l’administració pública va tenir lloc durant l’etapa de governs liberals i que el creixement s’ha aturat o s’ha moderat molt durant l’any i mig de govern socialdemòcrata. Ara bé, malament anirà el debat si comença amb un repartiment de culpes: Que els liberals van fer coses mal fetes durant els seus anys al poder és evident i lògic, per això s’asseuen ara als escons de l’oposició. I el fet que el PS no hagi seguit engreixant la despesa de personal pot ser una qüestió sistèmica i de principis, com el Govern manté, o bé conjuntural: la davallada d’ingressos per la crisi econòmica i la manca d’un pressupost aprovat poden ser algunes de les causes de l’actual contenció.
Tot plegat fa molt recomanable abordar aquest debat havent sortit prèviament de les trinxeres respectives i fer-ho com una peça més de la construcció d’un nou model de creixement econòmic. Al capdavall, el que s’ha esdevingut les últimes dècades amb els funcionaris no és pas gaire diferent del que ha passat amb l’obra pública i en diversos sectors privats: primar la quantitat per sobre del valor afegit i deixar-se endur de forma irresponsable pels alts i baixos cíclics de l’economia. Per això el debat sobre el personal de l’administració requereix del mateix sentit d’Estat i la mateixa recerca de consensos que el del nou model de creixement econòmic.
En aquest debat són poc aconsellables les proclames que només tenen en compte els resultats comptables per afirmar que «sobren» funcionaris ni tampoc aquells entestats a defensar un statu quo que cada cop més s’evidencia indefensable. El debat sobre les dimensions de l’administració pública s’ha d’abordar amb tranquil·litat i sense alarmismes, sí, però també sense dogmes. Ha de ser un debat general que no tingui por de qüestionar els fonaments mateixos del sistema creat.
I ha de comptar amb la complicitat dels servidors públics, que haurien de ser els primers interessats a denunciar situacions irregulars o ineficients tan bon punt en tinguin coneixement.
