La sanitat pública ha estat objecte de nombrosos elogis. I amb raó. Gaudim d’una assistència de primer nivell, tant pel que a la qualitat de l’atenció com a l’excel·lent nivell de les instal·lacions i equipaments.

Però aquesta autocomplaença comprensible no pot amagar els interrogants que s’obren de cara al futur.

El primer de tots fa referència a la sostenibilitat del sistema. Els balanços de la CASS forcen a fer una recapacitació i a reformular alguns models. Ja ningú posa en qüestió certs abusos d’una part de la població, en alguns casos amb total desconeixement. Els centres de salut estan infrautilitzats i no sempre se segueix la cadena lògica que s’inicia pel metge de capçalera, abans de la visita a l’especialista idoni.

La setmana passada el Consell de Ministres va aprovar un decret que regula el funcionament de l’organització en xarxa de l’atenció sociosanitària que, en paraules del portaveu de l’Executiu, ha de representar un canvi de mentalitat per als usuaris, ja que comportarà un reforçament del servei d’atenció primària com a porta d’entrada al servei sanitari. Això s’ha de traduir, segons les primeres explicacions, en un circuit que seguirà el pacient, amb l’objectiu d’optimitzar els recursos disponibles. L’assistència sanitària és una de les grans conquestes de l’estat de benestar i un dels serveis que més valoren els ciutadans. És obligació dels governs que l’estalvi en el funcionament no vagi en detriment del servei que arriba a l’usuari, i que aquest tampoc escatimi diners encara que sigui en temps difícils com són els actuals. És cert que, com passa en altres països, la CASS està veient com s’engreixa de forma alarmant la despesa en la branca de malaltia, però no sempre les millores s’han de centrar únicament en un major dispendi.

Avui publiquem algunes les mancances reconegudes en certes especialitats. Hi ha metges especialistes que no accepten noves visites, i amb cues d’espera d’anys. Des del ministeri s’admet aquesta realitat, més aguda en especialitats com la ginecologia, al·lergologia o dermatologia. En aquests casos es pot parlar fins i tot que no és factible la lliure elecció del metge, un dels principis bàsics dels sistema.

El quadre d’especialistes mèdics del país el conformen 128 professionals. El ministeri ja s’ha manifestat partidari de la reorganització, abans de procedir a fer una ampliació o, el que és el mateix, confeccionar una nova planificació amb els horaris, torns de visites o les connexions entre els Centres d’Atenció Primària i els metges de capçalera, que han de derivar els pacients cap els especialistes.

Tota iniciativa ha de ser ben rebuda a l’inici, però és d’esperar que no prevalgui un criteri economicista en temps de falta de recursos per sobre de garantir la qualitat i el bon servei. Si hi ha prioritats, la salut és una.