Nicolas Sarkozy visita avui Andorra en el primer viatge oficial com a copríncep i cap d’Estat. Per primera vegada físicament trepitjarà el Principat, que té una història mil.lenària. Paradoxalment, un país històricament dels més antics i a la vegada dels més joves en el context modern del món i les relacions internacionals.
Un país amb una cultura més que centenària i una identitat que és el seu valor més preuat, per la qual ha lluitat en el desenvolupament dels dies, malgrat que els sus fruits no tinguin el ressò internacional que necessàriament comporta un país petit enmig dels Pirineus, però que a la vegada és la capitalitat natural d’aquesta serralada europea i que sempre ha unit i mai separat.
Mil anys d’història sense història de grans fets. Tota una vida basada en la pau i la concòrdia, a través de l’equilibri que aporta un sistema de Govern fonamentat en l’equilibri entre els dos països veïns, que sempre han guardat i preservat Andorra dels avatars bèl.lics que, al llarg dels segles, s’han anat produint. País vell i Estat jove. Simbiosi difícil d’entendre en un món convuls, però que és possible a casa nostra. Tota una història de pau, a través de les institucions que van possibilitar el poder i la convivència.
El Consell de la Terra, els Pareatges i moltes altres fites històriques són el millor salconduit d’un territori i els ciutadans que hi viuen, que sempre han volgut el desenvolupament vital i no les lluites internes i externes.
El que en el seu moment van ser importants avenços històrics i fites importants en el desenvolupament de les llibertats ha culminat en una Constitució que va projectar Andorra internacionalment i va fer possible el naixement d’un jove Estat amb una història molt vella. Pertanyem a una generació privilegiada que ha conegut la realitat real, malgrat no viure més que guerres econòmiques i no bèl.liques. Hem estat testimonis de com el futur ha passat a ser econòmic deixant de banda l’humanisme, i hem comprovat que la carrera política és transformada en una cursa econòmica. El nou signe del temps obliga a decisions diferents que, sense perdre identitat, faciliti el camí de la integració universal. No podem abraçar el conservadorisme i hem de buscar uns nous camins al capitalisme, basats en les llibertats col.lectives i l’interès social.
Des de la Revolució Francesa hem assistit a la separació progressiva del poder polític i de l’espiritual, que en les monarquies cristianes es confonien. Constitucionalment, tenim dos coprínceps com a caps d’Estat i, a la vegada, els nostres dos grans dignataris representen l’equilibri entre unes arrels històriques i, al mateix temps, un tret laic davant de les realitats. La nostra identitat s’ha transformat en la suma de les altres identitats de tota la gent que viu i treballa al Principat.
El nostre copríncep, fent ús de la seva autoritat, ens va advertir de la necessitat dels canvis en temps de crisi. La medicina no era agradable i no tothom la va voler prendre de grat. Però és clar que va ser un pas important en el concert econòmic internacional i que, amb la perspectiva del temps –malgrat el curt espai transcorregut– s’ha revelat com a necessari. Amb la crisi, s’havia de perdre algun llençol per salvar la bugada. Així ha estat. Es podran discutir les formes, però el fons ha quedat acreditat. El que és desesperant d’una lluita contra una institució santificada pel provincianisme i el localisme extrem és optar únicament per una política a la caça del vot. Totes les institucions han de recuperar totes les revolucions dels temps, també l’actual. Avui les institucions faran costat al copríncep francès i Sarkozy podrà viure en directe i de primera mà el sentiment d’un país que es fa dia a dia, amb la cooperació, en alguns casos, directa i inestimable del nostre cap d’Estat. Els dirigents han de saber entendre el llenguatge i els ideals de tothom, a la vegada que amb el seu magisteri han de propiciar la consciència crítica i cívica. Han de saber ser negatius a creure’s, en tant que persones o en tant que grup, els únics protagonistes del fets. Construïm la història amb la suma de tothom i aquesta cooperació activa de voler viure junts és la base ètica de la nostra societat i del nostre país, amb les seves imperfeccions.
