En els moments en què la tradició es repeteix, precisament perquè és viva, és quan millor es pot comprovar el que som, el que serem o el que podríem ser i no serem mai. Ara mateix som el que som. Un país amb ganes de futur i treball col.lectiu. Però això que tots pensen no tothom ho sap fer.

O sigui que som el que som sense ser realment allò que esperàvem i que voldríem que fos. No es tracta tant de buscar els culpables com de trobar les solucions. Si ens trobem en aquesta situació és molt probable que la causa sigui que tots volen el poder i aquest correspon a qui correspon i no es pot repartir.

La gran assignatura pendent després de les eleccions no ha estat altra que no saber assimilar la realitat de l’inici del comentari: som el que som. Si s’acceptés com a fet natural en la vida del país, moltes de les coses que passen no passarien i podríem perdre el temps en altres feines més productives que no siguin la discussió per la discussió. S’ha volgut minvar el poder dels guanyadors, buscant el mateix per als perdedors en la via de la negació. Però el temps tot ho posa al seu lloc i cada dia està més clar que, malgrat tot, el país segueix endavant. El Govern no ha relegat poder i, en canvi, augmenta en autoritat. I això és el que necessitem.

El temps s’envelleix molt de pressa i moltes normes imposades encara més. Recobrar el camí no és retornar al que es feia abans, sinó iniciar el canvi.