En el debat parlamentari i en la discussió política, es parla molt del model econòmic, la reforma fiscal o l’expansió cap a l’exterior i, en canvi, molt poc de la necessària reforma laboral demanada de fa temps i sempre arraconada.

Maliciosament podríem dir que el fet que la immensa majoria de lleis passades pel Consell tinguin un caràcter econòmic i molts poques un aire social defineix clarament que en aquest país, es digui el que es vulgui, existeix una ciutadania de primera classe i una altra de segona que només és utilitzada per pressionar posicions econòmiques, o sigui, per afavorir els ciutadans de primera classe. Un desequilibri que no és bo i que s’hauria d’evitar.

Per disposar d’un model social s’ha de tenir diners per finançar-lo. Sense l’últim no és possible el primer. La dependència és evident, com també que només amb un plantejament social just és possible un desenvolupament amb realitat de futur.

¿Pessimisme o realisme davant una situació bicèfala? Quan es parla de la sortida de la crisi econòmica és prioritari contemplar les seqüeles que deixarà en les societats, però més encara en la trama social, perquè la qüestió més important ara i en el futur pròxim no és altra que l’atur. L’interrogant obert és l’estat del benestar, perquè la societat del benestar es fa cada dia més difícil. Ens trobem en una qüestió de supervivència que s’haurà de solucionar amb criteris de justícia i de responsabilitat.

En alguns sectors es comenten les poques manifestacions expressades pels representants socials amb motiu de la crisi. Una pregunta sobre la qual hauríem de meditar-ne la resposta, perquè podria aclarir l’opacitat en què estem vivint. L’Executiu actual és el que millor pot solucionar les qüestions laborals. Sempre i quan se’l deixi fer i pugui actuar amb llibertat i responsabilitat, cosa que no és fàcil.