Els responsables de moltes administracions no tenen gaires problemes per reconèixer en privat que en la darrera dècada s’han gestionat els recursos públics amb massa alegria.

Fins i tot algun ho fa en públic. Administració general i comuns han estirat més el braç que la màniga i ara toca, inevitablement, estrènyer-se el cinturó. I sobretot cal buscar mètodes per continuar oferint els mateixos serveis i prestacions, però més barat. La crisi, com a mínim, ha servit per esperonar les institucions a trencar esquemes i buscar fórmules de col·laboració. S’han fet més passos en els darrers dos anys que en els dos mandats anteriors. La franca col·laboració entre Andorra la Vella i Escaldes o dels comuns de la vall del nord són bons exemples de la necessitat d’agrupar esforços, política que no tan sols estalvia diners, sinó que posa fi a les diferències de serveis entre parròquies. La primera reunió entre els consellers de l’àrea social dels comuns és en aquest sentit alenadora. En els darrers anys s’ha fet un esforç des de l’àmbit local per ampliar el ventall assistencial, una àrea on es poden buscar les màximes sinergies. La reducció de les estructures burocràtiques amb la unificació de serveis i una coordinació en l’àmbit nacional pot permetre destinar més recursos als beneficiaris i alhora reduir costos. El primer pas pot ser el d’unificar la normativa perquè les característiques i les condicions d’accés a cada servei siguin similars, però després cal ser valents i posar les bases d’una autèntica mancomunació que pot servir d’exemple en altres serveis bàsics, com ara la recollida d’escombraries, la neteja de car – reteres, l’equipament dels departaments de serveis públics… Els comuns han de prendre consciència que el problema del finançament no és conjuntural i, per tant, cal començar a actuar amb rapidesa.