Ahir a la tarda es va celebrar una llarga sessió del Consell General en què el punt estrella de l’ordre del dia no era altre que el debat a la totalitat del Pressupost de l’Estat per a l’any vinent.
Hi van haver poques sorpreses i malauradament es va constatar una divisió total de l’arc parlamentari, en què els posicionaments d’uns i altres a hores d’ara es mantenen inamovibles.
Així, des de la banda del Govern, el ministre de Finances, Pere López, va enumerar fins a cinc punts que, segons el parer socialdemòcrata, demostren l’existència d’un Pressupost de canvi: reforç de les polítiques socials, suport a les polítiques de reactivació econòmica, la consecució de reformes estructurals, la modernització i reforma de l’administració i el rigor i austeritat en la gestió dels fons públics. Uns discurs diametralment oposat va ser el que van dur a terme el president del Grup Reformista, Joan Gabriel, i el màxim dirigent del grup Andorra pel Canvi, Eusebi Nomen.
Si bé tots dos van coincidir que segons el seu criteri els comptes de l’Estat presentats pel PS són deficitaris, no contribueixen al rellançament de l’economia del país i no afronten cap reforma estructural, Gabriel va optar per insistir en la teoria basada en el fet que els socialdemòcrates només buscarien desfer l’obra liberal gestada en la darrera dècada, mentre que Nomen va instar l’Executiu a no asseure’s sobre la llosa del liberalisme, tot i reclamant la responsabilitat de tirar endavant un programa de govern de canvi. És a dir, res de nou, ningú mou fitxa i així sembla que acabarem l’any. Igualment, davant d’aquesta situació de constant enrocament, de la sessió d’ahir a la Casa de la Vall també, se’n pot interpretar que si hi ha d’haver un acord futur per tal que el Pressupost tiri endavant sense necessitat de fer ús de les maleïdes dotzenes parts, aquest passa per una negociació entre socialdemòcrates i reformistes, ja que almenys avui entre PS i ApC sembla que hi ha una distància difícilment insalvable i només la solitud d’Andorra pel Canvi davant de la defensa de la seva esmena a la totalitat podria ser el camí que fes recapacitar a aquests últims. A més, els posicionaments entre CR i ApC també són molts distants i difícilment es divisa una oposició alternativa.
Ahir vam assistir a un debat polític en què tots els grups van tenir l’oportunitat de vomitar els arguments que ens han dut a la situació actual. Però fet aquest pas, ara és el moment de la reflexió, de la serenitat, de la recapacitació, de la responsabilitat i de la negociació positiva. El país no només es mereix un Pressupost per al 2010, sinó que és una necessitat vital. És un desig –potser irracional, veient el que es cou–, però esperem que es faci realitat.
