El clima polític està agafant un to inusitat. Després de l’anunci -esperat però no assumit- d’ApC en relació a la seva ja negativa oficial a donar suport al Pressupost elaborat pel Govern per a l’any que ve, ahir va ser Jaume Bartumeu qui va iniciar el torn de rèplica a i a continuació CR va exposar el seu posicionament davant d’una situació que està prenent un gir preocupant.
Portar les regnes del país a través de dotzenes parts, ara per ara, amb la conjuntura interna i externa, és un repte amb un desenllaç imprevisible. Es tracta de pura supervivència en un moment que requereix d’accions contundents. L’escenari que es planteja és tot el contrari del que clama el país, entès aquest com tots els ciutadans, desglossats com a empresaris o treballadors, però amb un objectiu compartit, com és la sortida de la crisi i el creixement global. La bola s’està fent gran, els partits s’enroquen en les seves posicions i les declaracions encreuades prenen un to de crispació que no conviden precisament a una solució que permeti desencallar un bloqueig institucional que està a la cantonada.
Sense Pressupost no hi ha acció de Govern, i es paralitzen les inversions públiques, encara que siguin poques, per la falta de recursos, quan més fa falta a l’empresa privada. El 2010 és un any crucial. S’espera un informe de l’OCDE vital per al futur del país mentre les forces es malgasten amb batalletes internes, i malauradament les perspectives econòmiques descarten una recuperació ràpida.
Hi ha qui recorda ara la crisi política amb les dificultats que va patir el gabinet d’Òscar Ribas, i hi ha qui dóna per fet que la paràlisi institucional, i encara més les eleccions anticipades, no beneficia ningú i que es trobarà una sortida pactada a la crisi. És difícil aventurar el futur immediat quan les posicions per part de tothom estan tan tancades i sembla un tornegi de resistència en espera que algú faci un moviment.
Bartumeu va descartar ahir uns comicis anticipats. ApC ja ha dit no al Pressupost, i CR ha presentat una esmena a la totalitat i treu legitimitat a la continuïtat d’un Executiu que no hagi aprovat els comptes de l’any que ve. Els reformistes veuen una comèdia carnavalesca en tot aquest afer i, si és així, tothom té un paper assignat. La realitat és que sense pressupost es paralitzen les inversions xifrades en 50 milions d’euros, i la llei de la CASS queda en un interrogant.
Potser és el moment que cadascú redefineixi quin és el seu paper, tenint en compte els interessos d’un país sumit en una greu crisi amb empresaris i treballadors reglament accions i decisions, i no eleccions.
