La proposta del cap de Govern feta a les dues forces parlamentàries de l’oposició d’arribar a un pacte d’Estat per tancar cinc qüestions de cabdal importància per al futur del país, com són la reforma tributària i de l’administració pública, la consolidació del sistema de Seguretat Social, la renegociació de l’endeutament de l’Estat i l’encaix amb la Unió Europea, ha tornat a posar damunt la taula l’absurd debat de la necessitat o no d’un govern d’unitat.

És evident que, encara que sigui en clau interna de partit, per tenir les . les contentes, cada  formació ha de jugar el seu paper. No és menys cert que, a hores d’ara, el Govern i el Partit Socialdemòcrata no disposen d’una majoria parlamentària suficient per tirar endavant els projectes que tinguin l’oposició frontal de Coalició Reformista i Andorra pel Canvi, i que aquesta situació incideix, i de quina manera, en l’actitud que mantenen uns i altres. No obstant, la ciutadania comença a estar cansada d’aquest joc polític  – plenament legítim, això sí – , que no porta enlloc. Des del Govern s’ha estat molt car en l’oferiment: un pacte d’Estat que abraça cinc punts concrets. Des de CR, que de moment encara no ha assumit el seu rol d’oposició, i des d’ApC, que encara no ha trobat el seu lloc en la dinàmica política, s’és lliure d’acceptar o no la proposta, però s’hauria d’evitar confondre els ciutadans afegint-hi qüestions que no formen part de l’oferta precisament.