Aquestes darreres setmanes la situació general dona una sensació estranya. Hi ha silencis, molts; i cridòries, algunes, en una societat que penja d’un fil. Hi ha molt de silenci, en particular, en una part de la societat, en centenars de domicilis en els quals, si hom pogués escoltar-ho,
Dimarts passat, en aquesta Plaça del Poble, expressava els meus dubtes que algú sabés res. Després de l’espectacle del dijous, on tan aviat ens amenaçaven de confinar-nos altra vegada a casa, per desobedients, com, a corre cuita, desmentien les amenaces del ministre Martínez Benazet i negaven
El confinament de la primavera passada va ser una bona decisió del Govern. Però no responia a cap estratègia. S’improvisava, tot copiant dels veïns del Sud. Totes les dades apunten a un allargament de la crisi de la Covid-19. I les conseqüències econòmiques, i també socials, d’aquest
La pandèmia ha consolidat el mite de la societat digital, de la relació on-line, com a nova manera de viure al món. El filòsof i escriptor Josep Ramoneda comentava el maig passat que “… la crisi del coronavirus, que semblava un avís sobre la gosadia de portar la humanitat més enllà dels