Aquells que tenen família, quan arriben a casa i es troben les coses fetes senten molta alegria. Si més no, experimenten aquella sensació que s’ha fet el que més els convenia. Tant se val si és un tema de logística familiar o d’intendència de la llar. Perquè encara que ells no hi hagin participat, tal com era el seu desig, la llar està millor que no pas ho estava. Això és el que compta. La resta té poca importància.
Per això, als que només cerquen el bé comú, el bé de tothom, no els costa gaire renunciar al més bàsic dels drets d’autor, un dret poques vegades exercit en l’àmbit polític. Un dret moral tant en el món de les idees, com en el de les propostes o en el dels programes polítics. Parlem del dret de cita.
Això ve a tomb perquè s’estan duent a terme, o si més no es parla de tirar endavant, diverses de les propostes del partit polític Progressistes – SDP. Encara que les executin altres formacions, no deixen de ser propostes seves. Són part del seu projecte, recollides en el seu programa, que ara apareixen per dissimular certes mancances programàtiques d’altres partits. Aquests, havent obtingut la confiança de l’electorat, han trobat assenyat posar a la pràctica propostes dels Progressistes.
Cal alegrar-se, doncs, pel reconeixement a la feina feta pels progressistes. Però no tant a la seva reticència a utilitzar el dret de cita suara esmentat.
Per exemple, la proposta de Progressistes-SDP per garantir el dret a un habitatge digne. Amb sentit comú, proposàvem establir un topall del 15% en l’augment del lloguer en les renovacions dels contractes d’arrendament. També parlàvem de donar garantia pública al mercat dels habitatges de lloguer, tal com demanda el sector immobiliari.
A més a més, volíem ampliar el parc d’habitatge de lloguer de gestió pública. Per la qual cosa, al que anàvem, proposàvem emprar els terrenys públics adquirits per part del Govern a la Borda de Sales, a Santa Coloma, per a dur-hi a terme una promoció d’habitatge de lloguer. Amb el preu dels terrenys a cost zero, i reorientant part de la inversió del Fons de Reserva de la Caixa Andorrana de Seguretat Social. Una idea ben acollida pel llavors representant de l’Associació de Constructors, ara ministre de l’Habitatge, potser gràcies a la intercisió de Sant Antoni dels Paletes, patró dels diferents gremis del ram de la construcció.
És motiu d’alegria, doncs, que avui dia, tant ell com els dos grups parlamentaris que li donen suport, segueixin veient amb bons ulls aquella proposta.
Una proposta tan bona que fins i tot se l’ha fet seva el principal partit de l’oposició, anunciant-la com a pròpia. Fet que demostra que quan dones un camí, i aquest és bo, tots acaben transitant-lo.
Quelcom semblant és el que va passar aviat farà quatre anys, quan Progressistes-SDP proposàvem situar la casa pairal d’Andorra la Vella a la Plaça del Poble. Abans estava ubicada al fosc soterrani de l’edifici comunal de la plaça Lídia Armengol. Un altre motiu, doncs, de satisfacció, ja que aquí el més important era, i és, el benestar de la gent gran. És una alegria veure’ls gaudir ara d’un espai digne i ben il·luminat, que és el mínim que es mereixen.
Recentment han estat els mateixos els que s’han fet seva la proposta de Progressistes-SDP de convertir en una plaça pública el forat que va quedar per l’enderroc de l’antiga caserna de bombers. Tampoc han oblidat la proposta dels progressistes de fer una façana verda a l’edifici d’Andorra Telecom, que no es pot enderrocar.
Tot plegat es volia per esponjar la zona i convidar els nombrosos visitants de l’avinguda Meritxell a redescobrir la realitat dels carrers d’aquella zona. Talment les paraules de la majoria actual. Són massa amables! Quantes alegries que ens estan donant!
