La compareixença de les ministres d’Economia i de Salut al Consell General divendres passat ha servit per posar en evidència diversos fracassos.

Hi ha un clar fracàs del govern de DA que, després d’haver presentat la instal·lació del laboratori de la multinacional catalana Grifols com un exemple fantàstic de la seva política d’atracció d’inversió estrangera positiva, ha hagut de reconèixer que l’empresa inversora ha retirat el seu projecte perquè el país no li dona prou garanties.

La marxa de Grifols esdevé així un símptoma clar del fracàs del projecte d’obertura a la inversió estrangera que els fundadors de la DA triomfant del 2011 qualificaven orgullosament de “proactiu”. Tan proactiu que, ho vaig escriure en el seu moment en aquestes pàgines, en el cas de Grifols s’havien deixat els principis de seguretat jurídica i de legalitat pel camí, forçant al Consell General a votar una llei a mida d’una inversió.

Ni amb aquella proactivitat tan poc constitucional se n’han sortit. Ara el fracàs és de la DA governamental però és, també, un fracàs de país.

Tot i criticar l’arquitectura jurídica i legal de l’aterratge de Grifols, Progressistes-SDP vam donar suport des del Consell de Comú d’Ordino a aquell projecte. Pensàvem que, amb garanties reforçades quant a la seguretat de les instal·lacions, es podia aconseguir una diversificació de l’activitat econòmica del país.

Ens sap doncs greu que aquell projecte positiu, que ara s’ha vist que no estava prou ben lligat i articulat, se n’hagi anat en orris.

Els caps pensants de DA de l’any 2011 i els d’ara –que hagin tornat a la primera línia o que estiguin darrere de l’escenari són els mateixos– haurien de revisar els seus criteris “proactius” i adonar-se que, després de quatre legislatures governades per ells, Andorra continua necessitant un gran projecte de país.

N’hi ha però que voldrien interpretar el que ha passat com un símptoma de les tensions entre el neoliberalisme de DA i els populismes. D’una banda la mundialització, empreses més potents que l’Estat andorrà, un capitalisme sense límits, elits sense fronteres. D’altra banda uns ciutadans nacionals que se senten empobrits, desposseïts de les decisions, convençuts que no són escoltats.

Penso que això no és ben bé així. A la manca, evident, de projecte de país des del 2011 s’hi afegeix l’absència, més evident encara, d’una alternativa política que des de l’oposició pugui presentar una visió, una proposta, un nou projecte al capdavall.

La compareixença de les ministres al Consell General ha evidenciat així també el fracàs de les oposicions.

Del PS, que després d’haver donat suport a la inversió de Grifols, es va posar a la disposició del populisme ordinenc més tronat per oposar-s’hi radicalment. Un PS que divendres passat en lloc de fer propostes concretes de futur només feia escarafalls sobre l’absència del cap de Govern en la compareixença al Consell.

De la consellera Carine Montaner que, tot i haver-se oposat clarament i des del primer moment a l’aterratge de Grifols a Ordino, tampoc ha presentat cap proposta alternativa.

De Concòrdia, que hi és, amb intervencions genèriques que poden agradar a tothom, però no hi és a l’hora de presentar propostes alternatives, que encara estan pendents de discussió interna.

L’afer Grifols ens porta així la confirmació que al Consell General ningú té un pla per a l’etapa que s’obre. I no serà fàcil encarar a les palpentes el futur del país perquè aquesta etapa requereix molta política i poca èpica. Necessitarà que els poders polítics a Andorra i a l’escala europea, donin unes orientacions.

Per això considerem cabdal aconseguir un bon acord d’associació amb Europa. La Unió Europea és un marc organitzat de sobirania compartida en el qual la regulació i les intervencions de caràcter públic, nacionals o comunitàries, són nombroses. I el nostre país necessita ordre i regulació, no ens podem resignar que Andorra esdevingui una “societat de mercat”.

Hem de tenir Europa en l’horitzó.