Fins a quin límit un governant pot negar el que és evident i tenir credibilitat? La distància entre relat i realitat esdevé generadora de problemes. A Andorra en tenim força exemples.
Una tradició perduda és la de les apostes d’ous del Diumenge de Pasqua. Abans els joves es jugaven uns quants ous. Els guanyava aquell que primer aconseguia felicitar la Pasqua als altres, dient-los: “Pasqua florida, Pasqua arribada, Pasqua i ous, els ous són meus!”
Les eleccions generals no ens han anat gens bé. Els resultats són dolents i molt decebedors. No hem aconseguit representació al Consell General. Ens hem quedat a les portes amb el 5,87% que ens donen els nostres 1.044 vots nacionals.
L’anomenat oficialment vot per dipòsit judicial és una idiosincràsia andorrana a conservar. El seu gran èxit ha de fer veure a les institucions que les persones volen votar còmodament. Els agrada fer-ho a la seva conveniència. Ara ho poden fer a la Batllia en el moment que més els convé; més