El balanç anual de Càritas és esperat pels mitjans de comunicació. I no tant per les xifres, que són importants, sinó per les valoracions qualitatives dels responsables d’una ONG que trepitja el carrer i que permeten fer-se una idea força real de la situació de precarietat d’algunes persones. Les conclusions són clares i precises.

Tot i l’increment substancial dels programes d’ajut de Govern i comuns, l’entitat es troba cada cop amb més casos de rigorosa pobresa, amb famílies sense mitjans per cobrir necessitats tan bàsiques com ho és l’alimentació. Ja no es tracta únicament de transeünts o dones de mitjana edat amb fills a càrrec i amb ingressos insuficients per assumir les despeses. L’aparició de l’atur ha ampliat l’espectre social de les persones sota el llindar de la pobresa on ja es troben molts joves sense feina o famílies que han perdut algun dels salaris. I a més, un altre dels trets diferencials és que cada cop hi ha més casos de persones arrelades al país. En conclusió, un panorama molt complicat que es coneixerà amb molta més concreció amb un ampli estudi sobre la pobresa que l’entitat té previst dur a terme aquest mateix any, similar al que va realitzar el 2002 i que va aportar dades prou aclaridores molt allunyades de l’optimisme oficial. Si aquell informe va concloure que un 10 per cent de la població vivia entre la pobresa moderada i severa en un moment de bonança econòmica, serà molt il·lustrador comprovar l’evolució de les dades i la incidència de la crisi sobre el feble teixit social. En aquesta especial conjuntura cal tornar a destacar la tasca de Càritas, que ha destinat 184.000 euros directes als seus programes socials i 44.200 més a la cooperació internacional, i a més la seva elevada autonomia financera amb un 42 per cent del pressupost cobert per donatius i patrocinis privats i només un 23 per cent de subvencions públiques.