Pentacandidat. Animal polític. Benentès. Home de conviccions rotundes. Analista. Incansable. Jaume Bartumeu (Andorra la Vella, 1954) és l’etern aspirant. Sense defalliments i amb missatges clars. Contundents. Irònics i rudes, alguns cops. Asseveracions incontestables en altres ocasions. Experimentat parlamentari se sap els punts i les comes del reglament del Consell. 

Home de lleis. Advocat de formació. I d’exercici. Però més aviat poc. La política mana. L’assalt al Govern, més encara. A la primera cadira. D’altres ja les ha tastat. Ministre de Finances, Comerç i Indústria del 1990 al 1992 passa per ser un dels homes més ben preparats del país. I això sense moure en excés les celles. Ni les dents. Just per mossegar, Sense dilacions. Amb pocs somriures. I això que depèn d’ell. Com vol fer veure que Andorra depèn de la seva gent. Exmilitant de Bandera Roja, activista del procés constituent. Ànima de la socialdemocràcia andorrana. Líder per vocació. Sense pal·liatius. Ell i la resta.

Tot i una deficiència propera al daltonisme, hi ha colors que coneix bé malgrat haver de sentir molts cops, potser massa, la cançó aquella del rojillo. Ara, diu, hi ha certes tonalitats que ja no haurien d’espantar. Com a ell no l’espanta, traspassar fronteres per buscar suports. O donarlos.

Tant al nord com al sud. A Estrasburg i a Bruxel·les s’hi mou amb mà mestra. De relacionar-se amb l’exterior en sap una estona llarga. No en va, la brúixola no la perd mai malgrat que pugui llançar dards enverinats. O una esbroncada mal carada en tota regla. No s’està per històries. Ni per dilacions. Idolatradíssim pels seus fans, és gairebé odiat pels detractors. Si alguna cosa no deixa és indiferent. Mai. Ara espera la seva oportunitat malgrat que pel camí hagi hagut de perdre algun dels seus companys més brillants. Les ombres, ell, les prefereix poc allargades.