No sé pas si ho he d’atribuir que em faig gran, que continuo en la política o al fet que hi ha un abandonament general del bon ús de les paraules en aquest món de les xarxes socials. Però la veritat és que m’irrita cada vegada més la manera com s’expressen els actuals polítics andorrans amb aquesta barreja d’impressió i contundència que no aguanta cap diccionari ni, encara menys, cap aprenentatge d’allò més bàsic, la Constitució i els fonaments de la història andorrana.

Una de les seves expressions favorites en discursos i intervencions al Consell General és “com no podria ser d’una altra manera”. Doncs mirin, i tant que podria ser d’una altra manera! Això és, precisament, la democràcia.

Escoltant i llegint consellers generals i ministres, Andorra està farcida de “línies vermelles”. Uns i altres, tots plegats, només tenen aquests mots a la boca.

Els proclamen matí, migdia i vespre, davant els micròfons de la premsa i a la sala de sessions del Consell General.

“Les coses repetides agraden”, deia Horaci en la seva Art Poètica. Tanmateix, repetida amb tanta insistència que fastigueja, aquesta expressió ja només satisfà manifestament els polítics amb càrrec i els mitjans de comunicació, que se’n sadollen i frueixen fent bullir l’olla de l’espectacle de la confrontació.

Sembla que, uns i altres, hi veuen una mena de fermesa salvadora en una conjuntura política totalment descontrolada i desorientada.

A manca de la capacitat política de forjar els consensos que el país necessita, cadascú es manifesta encara més intransigent en els seus rebuigs.

Aquesta expressió, que tots entenem com un llindar que no es podria passar, no té pas cap fonament en la nostra llengua.

Llegia el mes de gener a la premsa francesa que el seu origen té poc menys d’un segle. Es remunta a l’anomenat “acord de la línia vermella” del 1928, quan l’empresari i negociant armeni Calouste Gulbenkian, després de l’explosió que va posar fi a l’Imperi Otomà, va traçar amb un llapis vermell el perímetre geogràfic dins el qual les companyies petrolieres es comprometien a concertar-se. Si no es respectava aquell compromís equivalia a ultrapassar “la línia vermella”.

I des d’aleshores l’expressió ha proliferat en les relacions internacionals en el sentit del límit que no es pot passar i, alhora, sinònim de casus belli.

Tanmateix, que aquesta expressió hagi esdevingut tan usual en l’escenari polític andorrà és un estrany signe de mimetisme i d’uniformització per part d’aquells mateixos que es pretenen defensors de la “sobirania”.

És un testimoni de l’empobriment vertiginós dels nostres debats polítics, tant quant a la forma com pel que fa al fons.

Convindria que els responsables polítics que ocupen càrrecs a les institucions constitucionals llegissin Albert Camus, que va escriure: “Ja que no vivim temps revolucionaris, aprenguem, almenys, a viure el temps dels rebels. Saber dir que no, esforçar-se cadascú des del seu lloc a crear valors vitals dels quals cap renovació no podrà prescindir, mantenir el que val, preparar el que mereix viure’s i practicar la felicitat perquè s’endolceixi el terrible sabor de la justícia són motius de renovació i d’esperança.”

Dissortadament els responsables polítics d’aquesta legislatura no semblen pas haver llegit Camus.

No podem dir que hi hagi desamor o rancúnia de la ciutadania cap a la política, però constatem que augmenta la indiferència. L’abstenció electoral creixent ho demostra.

Aquesta indiferència té unes motivacions, unes causes, ben evidents: el desbordament de l’interès general per l’interès econòmic d’uns quants, l’aplanament de la política cada cop més burocràtica i menys autònoma, més corporativista i més estreta, amb el fracàs, primer, i el desdibuixament, després, de les alternatives, amb el fervor pels diners com a ideologia de reemplaçament, i amb l’allunyament d’un Estat insuficient.