El “sentit d’Estat” és la capacitat dels líders polítics per transcendir els interessos partidistes i prioritzar el bé comú i el futur del país. Aquest concepte filosòfic posa en valor el servei públic, el compromís amb la comunitat i la responsabilitat ètica en la gestió dels afers col·lectius.

Quan es prenen decisions que afecten profundament la vida dels ciutadans i el destí d’una nació, el sentit d’Estat esdevé crucial per assegurar que aquestes decisions s’adoptin amb saviesa, justícia i una visió a llarg termini. En el cas del Pacte d’Estat de salut, aquesta actitud és fonamental per garantir l’estabilitat, la sostenibilitat i l’eficiència del sistema sanitari andorrà.

Dissortadament, aquests darrers mesos hem vist com l’oposició al Consell General ha demostrat una manca preocupant d’aquest sentit d’Estat en rebutjar formar part del Pacte d’Estat de salut. La salut pública és un dels pilars més importants de qualsevol societat, i negar-se a formar part d’un acord que pretén millorar l’estabilitat, la sostenibilitat i l’eficiència del sistema sanitari andorrà és ignorar les necessitats bàsiques dels ciutadans.

És cert que un acord genèric pot semblar insuficient, però és precisament en aquests moments que cal una oposició constructiva, que aporti idees concretes i treballi colze a colze amb el govern i els grups de la majoria per assolir millores tangibles. Criticar sense oferir solucions, estratègia habitual de l’oposició aquesta legislatura, no ajuda a fer avançar el país.

En aquest sentit, l’argument que un pacte d’Estat no és vàlid sense el suport de tots els grups parlamentaris és una fal·làcia. Un pacte d’Estat, per definició, ha de ser inclusiu, però això requereix la voluntat de totes les parts d’arribar a acords. Si l’oposició no participa activament en les discussions i es nega a comprometre’s, està fallant en la seva obligació de representar els interessos dels seus votants.

La política ha de ser l’art de trobar punts en comú, no de magnificar les diferències.

A més, el lideratge polític implica prendre decisions difícils i comprometre’s en la recerca de solucions. Els sis projectes legislatius plantejats per la ministra de Salut, Helena Mas, són passos concrets cap a una millora del sistema sanitari. Inclouen mesures de control del tabac, l’ordenació farmacèutica i la Llei de l’oblit oncològic, entre d’altres.

Aquests són projectes amb un impacte real que necessiten suport i revisió contínua. L’oposició té l’oportunitat de fer sentir la seva veu en la formulació d’aquestes lleis, assegurant-se que responguin a les necessitats dels ciutadans. No participar-hi és deixar passar una oportunitat d’or per influir positivament en el futur de la salut pública.

Finalment, és important que l’oposició entengui que el rebuig sistemàtic i la desqualificació no són estratègies sostenibles ni efectives. El SAAS i altres entitats sanitàries necessiten una direcció clara i un suport transversal per enfrontar els desafiaments actuals i futurs. Fer política sobre la base de l’obstrucció i la crítica fàcil no contribueix a la solució dels problemes. El moment exigeix valentia, col·laboració i una visió a llarg termini.

El benestar dels ciutadans hauria de prevaldre sempre sobre els interessos partidistes i les disputes polítiques. El futur de la salut pública a Andorra depèn de la capacitat de tots els actors polítics de col·laborar i construir junts un sistema sanitari robust i eficient.

Una darrera reflexió: és raonable exigir que els líders polítics anteposin els interessos de la comunitat per sobre de les seves pròpies agendes partidistes? Si no podem demanar sentit d’Estat a aquells que aspiren a guiar el país, aleshores, què podem esperar del futur de la nostra societat?

Crec que la veritable grandesa política es mesura per la capacitat de treballar junts en favor del bé comú, especialment en moments crucials.