Comença la temporada d’estiu i tothom sembla content: Andorra continua essent atractiva per als turistes en vacances, tot i l’espifiada de l’anul·lació del concert de David Guetta.

D’altra banda, el país manté un alt nivell d’arribada d’inversió estrangera. Les finances públiques van fent, però no aconsegueixen aturar l’endeutament, que esdevé crònic. En aquest context Andorra s’ha convertit en un país massa car per a nombrosos habitants que tenen dificultats per a viure-hi.

La comunicació cloroform ens assegura, però, que el vaixell andorrà té els vents a favor i periòdicament ens assabenta que les agències de qualificació financera internacionals atribueixen bona nota al país, el situen en una perspectiva estable. Tanmateix, al darrere d’un panorama general que semblaria favorable, la realitat és menys lluent. Els salaris mínims i els mitjans continuen baixos i la inflació, és a dir, l’augment del cost de la vida, rosega el poder adquisitiu de les famílies.

L’encariment del cost de la vida i l’insostenible augment dels lloguers s’ha anat acompanyant d’una evident degradació de la qualitat de serveis públics essencials com són la sanitat i l’educació.

L’activitat econòmica del país continua recolzant-se en sectors poc productius. Els serveis i el turisme concentren els llocs de treball però no hi ha promoció ni ascensor social.

L’economia andorrana gira així a dues velocitats. Atreu inversors per a l’especulació immobiliària i a nòmades digitals per eludir impostos a casa seva però continua recolzada en llocs de treball per a temporers en l’hostaleria i la restauració.

Lluny de la imatge moderna que la comunicació governamental voldria donar, el país està farcit de traves burocràtiques i pateix una preocupant inseguretat jurídica. No hi ha voluntat d’encarar les reformes estructurals que el país necessita. Aquesta passivitat consolida les dues Andorra. En un extrem ens trobem amb un sector de la població, força reduït, que té rendes enormes. A l’altra banda, una bona part de la població treballadora té problemes per arribar a finals de mes.

Entre ambdós extrems, al mig, una classe mitjana que s’està reduint pels efectes de l’evolució del mercat, que concentra el control de l’activitat econòmica en poques mans.

Caldria estimular una economia més productiva i invertir en serveis públics de l’Estat del benestar com ara sanitat, serveis de dependència, serveis socials, escoles d’infància i altres, que necessiten molts recursos humans.

Aquesta és una gran font de llocs de treball que a Andorra està poc desenvolupada.

Efectivament un gran programa d’inversió en favor de la infància i la dependència engendraria efectes positius per a l’activitat econòmica.

En aquestes circumstàncies necessitem més que mai una resposta socialdemòcrata i europeista, des d’un pensament renovat, capaç de comprendre les implicacions del canvi de civilització que vivim a nivell global.

Tots sabem que el problema d’Andorra és una economia que no creix en la producció perquè s’orienta a l’especulació, la qual cosa genera més desocupació i menys ingressos per a una fiscalitat ranquejant. I tot plegat engrandeix encara més l’endeutament de l’Estat.

Però el govern de DA, en comptes de preocupar-se per inventar i implementar polítiques que reactivin la demanda de béns i serveis i la creació positiva de riquesa, prefereix dedicar-se a distribuir promeses. Una gestió confusa, superficial, absent d’objectius de país i programació a llarg termini.

Davant aquesta situació l’elit política i administrativa del país està cada cop més resignada i és cada vegada menys valenta i honesta. Al Govern, en l’oposició, al Consell General, a la funció pública, a la patronal i als sindicats, tothom sap el que no rutlla, coneix els culs de sac i els malbarataments.

Tothom ho murmura en cercles tancats, agafant un posat saberut, però ningú no gosa reconèixer-ho públicament.