Sí, la política no és un joc, és una qüestió sensible i perillosa. Cada setmana que ens acosta al referèndum sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea de la primavera de l’any vinent, ens deixa en mans d’una migranya que no vol soroll.

Això explica que alguns dels darrers escàndols que s’han produït a Andorra, com l’espifiada de la candidatura a la Copa del Món d’esquí, l’injustificable judici penal a la consellera general Carine Montaner “culpable” de respectar el Reglament del Consell General que estableix que les remuneracions dels consellers generals són públiques o, finalment, el fracàs escolar a l’Escola Andorrana, siguin assumits sense indignació, quasi amb fatalisme.

Així veiem com la premsa diària obre pàgina, gairebé cada dia, amb un comú denominador: un menyspreu per la utilització rigorosa i sòbria del diner públic i una descarada utilització partidista de les institucions.

Mentrestant, gairebé tots els ministres no trepitgen el carrer i la comunicació amb la societat la basen en els informes dels tècnics, ja siguin funcionaris arrepapats ens les seves còmodes poltrones o bé els assessors generosament remunerats per a engreixar la nòmina dels estómacs agraïts. I amb això fan el cor fort per poder continuar.

És el que es diu governar des dels papers. Tot el que passi fora d’aquests informes tècnics, des del llicenciat que treballa de manobra fins a la família que ha de viure a compte de la pensió del padrí o la padrina, passant per les classes mitjanes escurades, són detalls personals que no desvirtuen els informes, accidents inevitables o danys col·laterals d’una crisi que les reformes del Govern, que encara estan rumiant, resoldran en el futur.

Naturalment, si el Govern creu –perquè ho diu un informe oficial– que els salaris creixen o gairebé no baixen, o que es redreçarà fàcilment el nivell de l’escola pública, per a què preocupar-se? Com que els senyors ministres no trepitgen el carrer per por de les esbroncades i a sobre estan envoltats per un cinturó de filtres que fa que es perdin als seus despatxos, la seva comunicació amb la societat es basa en aquests informes que els passen els tècnics. Així s’obre l’abisme entre la percepció social i la gestió del Govern.

Una gestió de Govern que deixa molt que desitjar.

Quan algú té menys del que vol, però sap que té capacitats professionals per aconseguir el que li falta, normalment actua èticament. Sap que, tard o d’hora, assolirà les seves fites perquè està segur de les seves capacitats. Són persones que, en general, juguen net. No perquè siguin bones persones, sinó perquè no necessiten jugar brut.

Quan algú té el que vol, o fins i tot més del que vol, està tranquil. Res a témer.

Però quan a algú li manquen capacitats i té un gap gran, una enorme distància, entre el que vol i el que té, cal estar alerta. Una ambició que no pot ser alimentada amb mèrits propis per força haurà d’aprofitar-se dels altres. No falla mai. “Vull allò i no puc, doncs no en sé”. En aquest cas, cal jugar cartes alienes, fer política, fer trampes, actuar amb doble intenció.

Són professionals tòxics, els que destrossen projectes de Govern i amarguen companys. N’hi ha a tot arreu. Somriuen sovint. Mai no diuen tota la veritat. Assoleixen càrrecs que no els pertoquen. I fan fugir el talent que ells mai no tindran.

Un dia algú haurà de contestar la doble pregunta: quan i qui va decidir que a Andorra ja no calia fer bé les coses

Mentrestant la situació andorrana va agafant, ja ho he escrit en una altra ocasió, característiques esperpèntiques. I em sembla que això va en augment.

Tot plegat mereixeria una profunda deliberació col·lectiva que substituís la buidor sonora que ens eixorda.

La democràcia no és només el dret de vot. És també, abans de l’escrutini, la possibilitat d’un debat seriós, civilitzat i equitatiu. Intel·ligent potser és utòpic, però menys matusser, ho podríem aconseguir.