Malgrat la manca de neu, la temporada d’hivern no ha estat dolenta. Hi ha hagut força gent i les estacions d’esquí han treballat raonablement bé. Tornarà el Cirque du Soleil. Andorra és una potència europea en la indústria turística. Però el nostre èxit està provocant tensions creixents.

Els darrers dotze anys s’ha consolidat un model de turisme massiu que expulsa la població del país dels seus habitatges i sobreexplota els recursos naturals. Andorra té un límit i esdevé urgent repensar el model turístic. Caldria un model més inclusiu i sostenible. La reflexió és, insisteixo, urgent.

Ho és perquè el model actual, amb l’afluència de treballadors forans, temporers i fixos, està fent molt difícil la vida a un sector important de la nostra població. Les infraestructures estan saturades i molts negocis que no estan directament enfocats al turisme o a la construcció acaben tancant.

El problema d’accés a un habitatge a preu assequible ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència ciutadana. Els anomenats allotjaments turístics estan així en el punt de mira del Govern. Ho explicava en una tribuna del Bondia el ministre de Turisme i Comerç el dia 29 d’abril del 2024. Es pretén fer créixer el turisme “des de la sostenibilitat”.

Caldria avançar cap a un model més sostenible, que tingui en compte els impactes ambientals, la manca d’aigua, i que no incideixi tant en el cost de la vida i de l’habitatge. Fora de les nostres fronteres, en altres destins turístics de l’entorn europeu, hi ha signes evidents dels riscos de convertir-se en una mena de parc temàtic per als turistes.

Amsterdam acaba d’anunciar que prohibirà la construcció de nous edificis hotelers, reduirà el nombre de creuers i limitarà l’accés d’autocars a la ciutat per reduir les pernoctacions.
Venècia també anunciava, el 24 d’abril, que hi haurà un control dels accessos a la ciutat per limitar l’afluència en temporada alta i des del 25 d’abril cobren 5 € als turistes que vulguin visitar la ciutat.

La mesura ha provocat una ràpida reacció de gairebé set-cents escriptors i acadèmics que han signat un manifest demanant la retirada del peatge de cinc euros per visitar Venècia. Afirmen que fer pagar per accedir a Venècia és la confirmació de la davallada cultural europea i opinen que “Venècia ha deixat de ser considerada una ciutat per passar a ser una màquina de fer diners.”

Cada dia hi ha més responsables polítics convençuts que si el negoci turístic expulsa la població local per a satisfer una demanda il·limitada, acabarà morint d’èxit.

A poc a poc, xino-xano, els responsables polítics dels darrers dotze anys han transformat un país raonablement seriós en el que avui podríem catalogar un país de pandereta, on la impredictibilitat campa i la irresponsabilitat és la norma del cortal.

Les grans idees es fonen, els propòsits majúsculs es descomponen, les velles formes es fan líquides i marxen Valira avall, mentre els principis s’envolen en l’aire.

Així que ministres i portaveus van d’una cosa a l’altra, diguin el que diguin ja saben que som uns desmemoriats.

Comença a ser hora que s’adonin que els acords de consens són l’única possibilitat de pal·liar les emergències actuals.

La taxa turística que, pel que llegim, no acaba de rutllar no solament s’hauria d’aplicar correctament, sinó que també s’hauria d’explicar millor. Als habitants d’Andorra però també al turista.

Caldria informar els nostres visitants, mitjançant un document entregat pels mateixos hotels on pernocten, que el diner de la taxa s’emprarà, per exemple, per augmentar la freqüència del transport compartit entre locals i visitants, per promocionar el turisme cultural, per conservar el patrimoni històric o per preservar el comerç.

Andorra no pot viure sempre en la complaença de ser el racó més exquisit del món. No pot i, a més, no és veritat que ho sigui.