En temps de desmemoriament com els d’avui, potser convé recordar el que ens ha passat els últims trenta-tres anys en les relacions d’Andorra amb les institucions europees amb seu a Brussel·les. Ja d’entrada vull dir que estic convençut que no ens ha anat pas malament.

El desembre de l’any 1989 el cap de Govern Josep Pintat rubricava a Brussel·les l’acord comercial amb la Comunitat Econòmica Europea que sis mesos després, el juny del 1990, el cap de Govern Òscar Ribas signava a Luxemburg –amb la presidenta de torn del Consell Europeu– i a Brussel·les, amb el comissari Abel Matutes.

Un any després, el dia 1 de juliol del 1991, entrava en aplicació l’acord comercial. Andorra suprimia la taxa de consum i s’implantava la nova imposició indirecta: l’Impost General Indirecte (IGI).

L’aplicació de l’acord comercial amb la Comunitat Europea, amb l’adaptació d’Andorra a les normes duaneres europees fou per mi, com a responsable de gestionar les Finances del Govern, una extraordinària experiència.

L’equip directiu de la Duana va preparar la substitució de l’impost, conegut aleshores com la taxa de consum, que l’acord comercial amb la Comunitat Econòmica Europea obligava a eliminar.

Alhora el nou procediment d’importació dels productes inscrits als capítols 25 al 97 del sistema harmonitzat europeu de designació de mercaderies va comportar que Andorra pogués aconseguir nous ingressos tributaris, en rebre una participació de la recaptació de la taxa exterior comunitària (TDC). Era la taxa que la Comunitat Europea imposava als productes procedents de països tercers per autoritzar la seva posta en lliure pràctica dins la Unió duanera comunitària, a la qual Andorra quedà integrada el dia 1 de juliol del 1991.

Hi havia, dins i fora del país, qui dubtava de la capacitat andorrana per assumir i aplicar aquella nova organització duanera adaptada a les normes duaneres europees.

L’acord duaner va funcionar i continua funcionant satisfactòriament. La nostra duana va estar aquell difícil any 1991 a l’alçada. Ho van fer bé. I continuen fent-ho bé.

I ara, 33 anys després, quan escolto discursos i declaracions contràries a un acord d’associació amb la UE per defensar la sobirania andorrana, he de recordar a aquests abrandats sobiranistes, defensors d’un no radical a l’embrancament amb Europa, que d’ençà del mes de juliol del 1991 Andorra està aplicant bona part de la normativa duanera europea a plena satisfacció dels nostres operadors econòmics.

Andorra, amb governs de diferents tonalitats polítiques, ha continuat caminant amb ferma decisió cap a un millor embrancament amb Europa.

L’acord de cooperació i la decisió del Consell de la UE relativa al passatge dels andorrans a les fronteres exteriors de la UE, l’any 2004, el govern de Marc Forné, van permetre reforçar els nivells de col·laboració amb Europa.

En la mateixa línia d’acostament a la UE va continuar el cap de Govern Albert Pintat entre el 2006 i el 2009, amb una gran aportació al Tractat de Lisboa la declaració annexa a l’article 8 del qual establia: “La Unió tindrà en compte la situació dels països de petita dimensió territorial que mantenen amb ella relacions específiques de proximitat.”

En arribar al Govern, el maig del 2009, vam continuar i reforçar aquesta orientació. Vaig reiniciar, l’octubre del 2009, les negociacions per establir un acord monetari que havia demanat Marc Forné el juliol del 2003, i el text fou rubricat pel meu govern el 10 de febrer del 2011. Mentrestant, el 5 de maig del 2010, vaig demanar a la UE avançar en l’establiment d’un acord per augmentar el nivell d’integració econòmica. Conseqüència directa d’aquella sol·licitud foren les negociacions, iniciades el 18 de març del 2015, per a l’establiment d’un acord d’associació que es van acabar el 6 de desembre del 2023 a Brussel·les.

Estic convençut que aquest és el camí del futur.