El crèdit extraordinari de 28,3 milions d’euros que el Govern va aprovar fa dues setmanes i ara ha de debatre el Consell General escenifica la irrupció de l’Executiu en el mercat immobiliari andorrà. Asseguren que així uns dos-cents pisos a preu assequible entraran al mercat de l’arrendament.

Esperem que aquesta iniciativa no acabi com el Decret 127/2023 del 15 de març d’aprovació d’un programa extraordinari d’avals per comprar un habitatge per a residència habitual i permanent. En aquesta Plaça del Poble ja vaig denunciar (BonDia, 18 d’abril del 2023) l’elitisme d’un programa que establia que la quota del préstec sobre els interessos de la unitat familiar havia “de ser com a màxim del 35% i la renda disponible després d’obligacions financeres, de 2.000 euros.”

El resultat al capdavall ha estat prou clar: no s’ha concedit cap préstec avalat.

Les famílies amb dificultats per arribar a pagar el lloguer i l’alimentació no poden ni somniar que aquell programa, tan publicitat per DA, els pugui ajudar. Era un programa per a gent benestant. Un programa que afavoria els de sempre, els que no ho necessiten.

Vaig escriure el mes d’abril que els deu milions d’euros destinats al programa extraordinari haurien estat més ben emprats en una promoció d’habitatge públic a preu assequible com la que va proposar la candidatura per Andorra la Vella de l’aliança socialdemòcrata. Una proposta que portem anys defensant.

La proposta, la vull tornar a recordar, consisteix a destinar els terrenys adquirits pel Govern l’any 1990 a la Borda de Sales, a Santa Coloma, per dur-hi a terme una promoció inspirada en l’esquema de la fundació Jovial, la positiva iniciativa que va encapçalar amb èxit el Comú d’Andorra la Vella amb el suport benefactor de la Sra. Maria Maestre Pal. La inversió necessària es pot obtenir amb el suport del Fons de Reserva de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, que obtindria un rendiment positiu de la inversió, atès que el Govern posaria a disposició els terrenys sense contrapartida.

Algun dia sabrem per què DA s’entossudeix a amagar aquells terrenys. De moment, constatem que es compra edificis a propietaris amics, que els tenien tancats i sense cap rendiment. Unes compres que, pel que s’ha publicat, han aixecat força disconformitat en el sector immobiliari.

Podríem dir que aquesta iniciativa va en el bon sentit –aconseguir un parc d’habitatges de lloguer a preu assequible– però són insuficients i amb un cost públic exageradament generós pels venedors.

Referint-se a la política d’habitatge a França, el president Emmanuel Macron va declarar, el mes de maig passat a la revista Challenges que “s’ha creat un sistema de sobredespesa pública per ineficàcia col·lectiva”. Esperem que no succeeixi el mateix a Andorra.

La situació és greu i malauradament hi ha sectors socials que, per comoditat o interès, practiquen el negacionisme de les coses que no volen veure.

Per a moltes famílies del país trobar un habitatge a preu assequible és un combat perdut de bell antuvi. Aquesta situació és un patiment diari per a tots aquells que han de viure lluny del seu lloc de treball. Una angoixa per a aquells, força nombrosos també, que arriben al final de la seva vida laboral activa sense haver tingut la possibilitat d’adquirir un sostre.

Preus excessius, augment dels tipus d’interès i el filar prim dels bancs deixen de banda una gran part dels candidats –sobretot els més joves– a accedir a la propietat.
Siguem humils: no hi ha un remei-miracle a un problema d’aquest abast. Tanmateix una revisió de dalt a baix de la política d’habitatge així com un inventari crític de la legislació i els reglaments imposats a promotors, propietaris i professionals de la construcció és urgent i alhora de sentit comú.