Fa un parell d’anys, i de fet amb més força en la campanya electoral de les darreres eleccions generals, ha arribat a Andorra el que a França es va denominar jeunisme i que podríem definir com edatisme. Al capdavall aquesta qüestió es planteja també als països del nostre entorn.

L’edatisme s’ha convertit en un factor que condiciona la política.

Lluís Foix escrivia a La Vanguardia del 3 d’agost de l’any passat que havia trobat una definició d’edatisme que diu que “es refereix a la manera de pensar, sentir i actuar respecte als altres o a nosaltres mateixos per la raó de l’edat.”

En tot cas el Govern o l’acció política s’exerceix amb el cap i no amb la mobilitat física. Com diu Lluís Foix, “l’edat en la política és una variable força neutra.”

Tant és així que Lluís Foix afirma que el més rellevant “no és la joventut ni el temps que s’està al poder, sinó la feina acabada i la visió de futur que té un estadista, ja sigui jove o gran.”

Efectivament, el més important no és l’edat, sinó la il·lusió amb què es presenta un projecte a la ciutadania.

La pregunta és, una persona més gran de 65 anys es pot presentar a les eleccions? Pot tenir una activitat política i ciutadana encara que no sigui candidat a res més que a exercir lliurement i responsable el dret a vot i tots els seus drets constitucionals?

Plantejar aquestes preguntes porta a tastar un meló enverinat perquè obre raons que, seguint el mateix argument simplista, incapacitarien altres candidats o dirigents polítics.

Per exemple, algú podria considerar que els joves tampoc no estan capacitats per ser consellers generals perquè no tenen experiència. I n’hi hauria que descartarien per al càrrec persones sense formació adequada. Per no parlar d’altres discriminacions per raó de gènere o procedència que partits radicals i opinadors digitals anònims també fan servir.

Ser gran no és inhabilitant. Inhabilita la incompetència, la ignorància, el dogmatisme, la intolerància o la desídia. És més, l’envelliment accelerat de la població del nostre país comportarà que en molt poc temps els sèniors que ara representen gairebé una tercera part del cens, passaran a ser majoria. Sense oblidar que, a més del lideratge dels candidats, el més important és el programa de govern i l’equip de persones disposades a aplicar-lo.

Probablement tingui molta raó el periodista i escriptor espanyol Ignacio Peyró que a les pàgines d’opinió de El País publicà el 21 d’octubre del 2022 l’article De la nueva política a los estadistas senior.

Hi afirmava que potser hauríem de tenir una cautela de principi davant la joventut com valor en la política i pensar si, com a societat, no ens fem mal deixant escapar intel·ligències que han sabut quallar en experiència.

Aquí a Andorra estem aprenent que, de la nova política al vell engany, la nostra vida pública té problemes pitjors que els debats fantasmagòrics sobre l’edat dels polítics. No es pot assenyalar el camí si no es sap prou bé d’on venim.

En alguns comentaris digitals, anònims sempre, he estat classificat com a membre de la “vella política” per aquells que es pensen que la política ha començat amb ells i que ens voldrien bandejar i, sobretot, fer callar.

Em sembla que la democràcia andorrana té un problema de personal. El problema està més en l’oferta que en la demanda.

Així tenim gestors sectaris –més dogmàtics que els seus electors– que tenen com a principal àrea de coneixement saber-se moure dins d’una estructura.

Tot plegat forma part de l’intent de construcció d’una suposada hegemonia cultural i ideològica de DA, amb la voluntat de destruir determinades figures públiques, amb la coincidència estratègica de diversos sectarismes contra idees i persones que els fan nosa. Som un país petit, però amb una alta densitat de mala bava.