És el seu segon cop a llistes i només en té 25. Algú podria pensar que vol esdevenir una professional de la política, però no, més aviat ho considera quelcom secundari i ha fet el pas per responsabilitat, perquè el país necessita que la gent s’hi impliqui. A casa no es parlava gaire de política, però de petita havia participat en alguna enganxada de cartells quan els seus pares militaven al PS. Ella ho fa ara per SDP, i diu haver vist la reconciliació de primera mà i com els rancors s’han deixat enrere per un bé major.

Es defineix com una persona d’esquerres, i crec que després d’estudiar Ciències Polítiques a la UB sap de què parla. A la universitat, però, no va participar gaire en mobilitzacions: ella ha volgut dedicar-s’hi a casa, per ajudar aquells que ho necessiten. Diu que les polítiques que es fan a Andorra són de centredreta majoritàriament i que ser d’esquerres no és fàcil, i més sabent que la massa crítica de possibles votants de la seva llista no gaudeix de la nacionalitat.

Més enllà de les ideologies, pensa que a Andorra hem d’aprofitar que som un petit país per avançar, fent que les persones superin posicions massa enrocades i reconeguin els errors. Els polítics haurien de ser sincers i acabar amb la idea que reconèixer un error està mal fet. El seu referent polític és Jaume Bartumeu, algú en qui emmirallar-se i que, m’afirma, mai no li ha mentit, a ella ni a ningú que ella sàpiga, i que és una persona que representa el canvi necessari.

Es considera una equilibrista, que defuig els maximalismes i evita la confrontació: és més aviat mediadora, pacificadora, quelcom que segurament pot anar bé si afloren vells problemes entre partits, potser conscient, com diu ella mateixa rient, allò que “segundas partes nunca fueron buenas”.

Treballa com a diplomàtica a Exteriors, i s’ho va haver de pensar bé, això de presentar-se, perquè no volia un conflicte d’interessos amb una feina que la motiva. Fa una dècada que està en parella i, amb els preus dels lloguers, encara no ha pogut emancipar-se. Diu que això no és normal i que tornar a Andorra després dels estudis també implica sacrificis que no haurien d’existir: no hi ha prou oportunitats per als joves i bona part del seu cercle d’amics no ha tornat per aquest motiu.

Una part del talent del país l’estem perdent i això no pot ser bo. Que sàpiguen, tanmateix, que el seu el tenen a plena disposició el pròxim dia 2 si ho desitgen.