Divendres passat, el periodista Àlex Lliteras, al programa Ara i Aquí de Ràdio Nacional d’Andorra, em va preguntar què m’havia semblat la presentació del projecte d’aeroport que havia fet la Cambra de Comerç la setmana anterior.

Parlant clar li vaig dir que em semblava una barbaritat.

Estic convençut que el projecte és inviable, impossible i indefensable.

El projecte és inviable econòmicament i està molt mal fonamentat en l’aspecte, cabdal, de relació amb els països veïns i, per extensió, amb la Unió Europea.

I afegeixo que manca encara un estudi de l’impacte mediambiental que suposarà que el projecte de construir un aeroport a Grau Roig quedi totalment invalidat atesa l’enorme afectació –la trinxadissa, diguem-ho clar– que comportaria a una zona emblemàtica per al turisme, des de Grau Roig fins a Soldeu.

Considero una barbaritat que es vulgui justificar la proposta afirmant que així es podria portar passatgers/turistes i importar mercaderies de països tercers, de fora doncs de la Unió Europea, sense recordar –perquè no puc pas dubtar que els òrgans de la Cambra prou que ho saben– que els actuals acords comercials i duaners d’Andorra amb la Comunitat Econòmica Europea comporten diverses obligacions, entre les quals els cobrament de la TEC, la taxa duanera comuna, als productes industrials, és a dir, als no-agrícoles, a l’entrada d’Andorra si abans no han passat per una duana comunitària.

Sobre això els responsables de la Cambra no van badar boca el dia 19 de juny, tot i que sí que van parlar de demanar a la Unió Europea una subvenció pels entre 500 i 700 milions d’euros, no ve d’un pam, que ens van anunciar com a previsió del cost del projecte.

És a dir, que la Cambra de Comerç d’una banda ens diu que intentarà passar “per alt” de les fronteres exteriors de la Unió Europea per importar mercaderies de països tercers, i d’altra banda pretén que la Unió Europea els subvencioni un projecte que sembla tenir voluntat d’aixecar la camisa a les instàncies europees. Em sembla molt poc seriós.

La Cambra de Comerç oblida que, en última instància, algú ha de pagar la festa. L’aversió a aquest raonament elemental és el resultat d’una estructura social en la qual els grups d’interès es transformen en coalicions de cercadors de rendes amb l’únic objectiu d’obtenir avantatges del poder polític.

Davant semblant despropòsit vam pensar que el Govern hi posaria ordre i una mica de seny, però estàvem ben equivocats.

El ministre portaveu declarà el dimecres 26 de juny que és prematur posicionar-se quan encara manquen estudis importants a tirar endavant. I també digué (BonDia, dijous 27 de juny, pàgina 6) que el Govern aposta perquè la Cambra lideri els nous estudis de l’aeroport assegurant que l’estudi d’impacte ambiental “(…) és un camí que hem de fer junts.” Ha estat una sortida extravagant que expressa una evident desorientació. No coneix el ministre portaveu la normativa sobre navegació aèria i les competències del Govern en aquest àmbit?

Cal preguntar doncs fins on pot arribar la inconsciència política abans d’estavellar-se contra la tossuda realitat. La interinitat no es pot convertir en normalitat política.

Aquest Govern segueix així fil per randa la línia de Toni Martí: construir debats sobre fets no comprovats o deliberadament esbiaixats per anar embolicant la troca. Caldria un debat més racional, fonamentat sobre les idees i els fets i pensant que cal parlar-ne amb els veïns i amb Brussel·les.

Es comença a notar, vuitanta-sis dies després de les eleccions, la manca d’idees que no siguin fer girar la mateixa roda de molí de sempre, amb els mateixos temes de sempre que ens mantenen ancorats al passat.

Hem tingut doncs canvi de govern però no pas de la manera de governar.