Més d’hora que tard el Govern d’Andorra haurà de fer la declaració d’emergència climàtica. No es podrà quedar al marge de la situació internacional, especialment a Europa. Novament, el vell continent lidera políticament una causa mundial.
Cal esperar que s’incloguin en aquesta declaració mesures explicitades. Fet i fet, és el que hom espera, i rarament s’obté, dels governs de torn. Per exemple, la promesa simplificació administrativa, per facilitar la implantació de mesures de caire energètic, hauria de ser aplicable a tota la resta d’activitats. A més, cal fer-la tant a nivell de govern com dels comuns.
Tanmateix, hi ha el risc que la simplificació dels tràmits administratius acabi en una desregulació total. Tenim experiència en aquest sentit, amb la destrucció del paisatge i l’ocupació del territori, prèvia a la regulació urbanística.
Per aquest motiu, la declaració d’emergència hauria de comportar la màxima definició, tant dels seus objectius com de les prioritats polítiques que la impulsen. Evitant el vocabulari ambigu i políticament correcte. Com a mostra, per tal d’evitar les emissions de les calderes de calefacció, s’hauria d’explicitar com i en quant temps es pensa substituir el gasoil per una altra energia.
També cal explicitar detalladament com es pensa evitar que el benestar dels d’aquí no es faci a costa de la destrucció ambiental i humana dels llocs on s’extreuen els nostres subministres. Tenint present que tota destrucció acaba afectant tothom, siguis on siguis.
A més a més, amb el temps que s’apliquen mesures per resoldre aquests problemes, tot i que no funcionen. Per tant, aquest cop la declaració ens hauria de convèncer, destacant que és diferent de la resta, perquè aquest cop sí que funcioni. Dit altrament, què és exactament el que ara es farà perquè sigui efectiu?
Malauradament, la comunitat científica es manifesta cada cop més pessimista. El seu missatge no arriba a un sistema financer que té el seu hàbitat natural en la bombolla econòmica. La seves dades són ignorades.
Potser perquè es tracta d’encarar un replantejament total dels nostres objectius com a societat. En definitiva, d’abandonar el creixement mentre s’estudien amb molta cura les conseqüències vitals de les nostres decisions.
