M’agrada parlar amb la gent, m’ajuda a comprendre punts de vista diferents i realitats que sovint són molt llunyanes del meu dia a dia. Agraeixo l’oportunitat de conèixer de primera mà la realitat de molts ciutadans del nostre petit país.

Amb tristesa puc constatar la falta d’expectatives i d’esperances en una Andorra que tothom diu que s’estima però que sembla només feta i legislada per uns pocs. Em revolta pensar que després de vuit anys, un govern amb majoria parlamentària no ha sabut –o no ha volgut– donar il·lusió a la gent del país, a tota la ciutadania. Em sap greu que per a molts dels nostres joves estudiants el seu futur passi per viure fora del país, i encara més que a la nostra gent gran, després d’anys de donar el seu esforç per construir les nostres valls, no els ho puguem agrair amb una pensió digna.

Fa dies que vaig veure amb alegria i esperança que tenim una gran oportunitat al nostre davant, que lluny de promeses electoralistes buides i sense sentit, el president dels Progressistes d’Andorra, Jaume Bartumeu, ens parlava que la nostra campanya per a les pròximes eleccions no buscaria aixecar falses expectatives o promeses electorals i de cadires. L’esperança en el futur del nostre país ha d’estar fonamentada en plans. L’única manera de plantar cara a un futur incert.

Defensem un govern que busqui i trobi consens en temes que podem controlar, que depenen de nosaltres: Europa, la sanitat, la vellesa i sobretot que faci recuperar la confiança de tota la població, amb la certesa que tenen un govern que és capaç d’adaptar-se a les circumstàncies i on el centre és la gent. Un govern que escolta tothom i que crea ponts i no trinxeres, un govern que fa que tothom pugui desenvolupar amb tranquil·litat i seguretat el seu pla de vida personal.

Sempre he pensat que la nostra Andorra és dinàmica, sempre en constant moviment, que malgrat que hi ha forces conservadores, som capaços d’anar cap endavant. Ara arriba el moment del diàleg, del seny, de redreçament del rumb del nostre país, retrobament de l’orgull de ser andorrà i de formar part d’aquesta comunitat. Ara arriba el moment de treballar pel futur del país que volem.

Us convido a pensar en com volem que sigui l’Andorra del 2050. Tanqueu els ulls i de cop esteu al 2050, què hi veieu al vostre voltant? Jo hi veig un país alegre, que cuida i ha cuidat la seva natura i la seva gent, amb avis que gaudeixen dels seus nets perquè els fills no han hagut de marxar del país per desenvolupar-se professionalment. Veig una societat orgullosa de la seva identitat, un poble solidari, acollidor i en pau amb les seves arrels, integrat amb la comunitat de països veïns. Un país en el qual la felicitat del poble es mesura pel seu grau de desenvolupament.

És ara que tindrem la possibilitat de començar a treballar per aquesta visió, és ara que començarem a fer aquest camí, és ara que cadascú de nosaltres podrà dir i votar per la visió que té del futur. Però, parlem clar, aquesta serà una part de la feina, votar a les pròximes eleccions. La resta, i la feina més important, serà la que farem cada dia des de la nostra vida ciutadana. El govern només serà el reflex del que nosaltres vulguem, la responsabilitat del nostre futur està en nosaltres.

L’esperança sense un pla és només un somni.