Les lectures d’aquest estiu m’han permès descobrir un filòsof americà, John Dewey (1859-1952), en un recull de textos traduïts al francès que ha publicat edicions Gallimard. Hi he trobat un pensament polític dedicat a la preocupació per la justícia en un marc de democràcia creativa.

La democràcia a la qual fa referència aquest pensador no és un estat constitucional passiu. Pensa que ha de ser un indret d’invenció i experimentació, “creativa”.

Una cita que obre el llibre ho deixa ben clar: “No hi ha res més radical que promoure els mètodes democràtics com a mitjà per dur a terme canvis socials radicals.” I cal fer-ho observant amb atenció els esdeveniments i les situacions.

El filòsof americà proposa un pensament obert, amb la inquietud pels reptes i responsabilitats que tenen els que volen contribuir a una millora de les coses per aconseguir un món alliberat de les falses necessitats. Una política pragmàtica que no es limiti a la funció d’ésser espectadora del món.

Per això les normes legals que diuen el dret no poden ser inalterables perquè les condicions socials no són pas uniformes i la política té com a dimensió central una invenció activa de nous dispositius, de nous camins, en els afers públics i en la comunicació entre les persones.

Les lleis són eines que cal adaptar a les condicions en les quals s’han d’emprar, no són principis absoluts.

Dewey té un plantejament de sortida força trencador: treu a la filosofia el caràcter de “coneixement” per plantejar-la com un esforç d’acció. Escriu amb l’experiència viscuda de les dues guerres mundials, que les creences estancades i glaçades han estat sacsejades i s’han desintegrat.

Al cor d’aquests canvis s’hi assenta una nova relació vers el treball i la competència científica i també, en el moment històric en què escriu, el desmantellament industrial que afecta el treball més que no pas el capital.

En el pensament de Dewey hi ha un punt central, que ell defineix com la “democràcia creativa”, la qual cosa el porta a recordar que no es pot concebre la democràcia com un ordre prefixat de graus i escales. També remarca que la igualtat no és pas una qüestió quantitativa. I afirma que la seriositat d’una democràcia es mesura en la seva capacitat de generar seny.

Reflexions que ens podrien ajudar a encarar l’inici de curs polític amb seny i pragmatisme.

Hem d’acceptar les coses tal com són per poder incidir sobre elles en la mesura del que sigui possible i segons un pla preconcebut.

Ens cal una anàlisi freda dels fets i ens cal una proposta de redreçament i progrés.

Per aixecar un país és menester que tots els recursos i els esforços donin fruits, que se sumin a alguna cosa, a una idea, a un projecte.

En vuit anys, Toni Martí i DA han estat incapaços de crear aquest fons comú i de cartografiar cap mena de somni habitable, que superi el present en positiu. No en saben.

En tot cas han dilapidat la confiança rebuda i han tirat per la borda una legislatura darrere una altra sense fer cap aportació per a un nou model de país.

Aquesta legislatura 2015-2019 el Govern ha assolit cims de fracàs i de ridícul suficients per poder contar-ho als nets. Les cues quilomètriques del dijous 16 d’agost, provocades pel ministeri d’Ordenament perquè va tenir la brillant idea de posar-se a pintar les línies de la carretera un dels dies de major circulació de vehicles estrangers a Andorra, són un perfecte exemple del desgavell.

I pretendre justificar-ho per un “error de coordinació” que hauria portat a “un malentès de dotze hores” mereix una matrícula d’honor en comentaris barruts.

Es fa imprescindible una política activa, àgil, menys resignada i millor pensada que no faci perillar el motor econòmic del país.