La política és pactar, no vetar. És seure en una taula a negociar. És trobar una solució on totes les parts en surtin guanyant. Anem a pams.

L’any 2011 es va crear un front contra el govern socialdemòcrata amb el suport dels poders fàctics, amb un únic objectiu: convèncer l’electorat que ells eren els millors per governar. Es va pactar sense altre programa que el dels seus promotors: entrar a les institucions a canviar-ho tot, sense que res canvies, per mantenir els privilegis d’uns pocs.

El balanç de quatre anys de frontisme a l’andorrana, i quatre més de sistema electoral sui generis, és força desolador. Dues majories de Toni Martí no han servit per deixar ben encarrilats els reptes als quals Andorra s’enfronta. Sí que han servit per descarrilar el Consell General, la negociació amb Europa, l’obertura econòmica, la fiscalitat, el sistema financer, el SAAS, la CASS, les infraestructures, la Funció Pública, l’educació, el turisme i el comerç.

Però, oh! Sorpresa! Torna a renéixer el frontisme! El pacte sense programa que s’albira entre dues formacions antagòniques, és un pacte per anar contra algú. Per tant, és frontisme pur.

Serà difícil, doncs, vertebrar un projecte polític, de redreçament i progrés del país, sense el disc intervertebral que representen els progressistes d’SDP. Va ser Jaume Bartumeu qui, el gener del 2017, va articular una proposta de pacte transversal progressista, que no es plantejava contra ningú, sinó a favor del país. Amb les persones al centre del projecte, en comptes dels partits.

La idea del pacte era unir forces a les llistes territorials, amb un programa de mínims acordat, i que cada formació presentés la seva llista nacional.

L’octubre del 2017 SDP va demanar formalment a L’A i PS l’inici de les converses. Avui encara no han rebut una resposta formal a les cartes enviades. Ara bé, mancats de projecte, els frontistes han estat ràpids a copiar-ho tot, menys acordar el programa.

Cal dir que a SDP l’han vetat els capitosts dels socialistes, i que els dels liberals han consentit. Sembla que mirin més pel seu propi interès que pel dels seus conciutadans.

Però a SDP li és igual. Saben que es veta qui et fa por, qui es percep com amenaça. Sembla que només els progressistes vegin que els ingressos de la duana baixen, mentre que els salaris dels membres del govern pugen.

Això és el que els preocupa, a la gent d’SDP.