Que el cinisme forma part de la praxi política és un fet al qual, malauradament, ens hem acostumat. L’hem adoptat amb tanta naturalitat que fa la sensació que acceptem que els nostres polítics ens tractin com a mesells.

Ara bé, quan el cinisme es converteix en l’eix vertebrador del discurs polític, es cau en el desvergonyiment més absolut, en el qual té cabuda la tergiversació de la realitat i la mentida disfressada. Com si no es pot afirmar per part del més alt responsable governamental que li hauria agradat tenir un debat sobre models de Funció Pública com si amb ell no anés la cosa.

Ha estat incapaç durant set anys d’articular cap proposta, tot i haver marcat com a prioritat en dues eleccions l’elaboració d’una nova llei de Funció Pública, haver posat diversos ministres al capdavant de la cartera i fins i tot haver-se fet ell càrrec d’aquesta responsabilitat.

Ha estat incapaç d’establir un diàleg instal·lant-se en la política dels gestos fomentant la confrontació entre treballadors públics i privats, sense fer cas als que demanaven mediació.

I justament ara, quan som a les acaballes del seu tempus polític, quan a la recta final de la seva segona legislatura i després de nomenar una ministra per elaborar de pressa i corrents una llei, quan era més que previsible constatar que no hi hauria consens amb els agents implicats perquè mai s’havia comptat amb ells –ni amb els partits de l’oposició– i es tramita la nova llei per al seu debat parlamentari, quan, amb tots aquests precedents, és capaç de dir que li hauria agradat contrastar models alternatius de Funció Pública és que hem arribat al cinisme elevat a la màxima categoria.