El retorn estiuenc ens porta a retrobar el que havíem deixat a primers d’agost. N’hi ha que continuen saltant-se l’Estat de dret. I ho fan sense respectar la correcció política ni voler –o saber– fer un ús adequat de les paraules. En l’espai públic en què hem de conviure, la nostra relació amb els altres comença pel llenguatge. Per això la gent d’SDP parlem clar. I no ens agrada que ens vulguin fer passar garsa per perdiu.

A la política andorrana hi ha una preocupant desconnexió entre la gravetat dels problemes i el debat sobre la millor opció per encarar-los. Sobra soroll i bullici i falta treball, coneixement dels afers i un tractament responsable de les qüestions d’Estat.

Convé renovar els discursos i les maneres polítiques. Tal i com van les coses, les persones que participen en la vida política, o que la segueixen i observen, ni que tinguin una certa experiència com és el meu cas, queden sovint perplexes. Qui hem de creure? A qui podem fer confiança? Vet aquí dues preguntes de resposta dubtosa.

El sistema polític andorrà està en crisi. Pateix d’una fonda crisi de confiança arran del rosari d’escàndols i, pitjor encara, de la manca de reacció del Govern davant d’això. La crisi política no solament tapa la magnitud de l’enorme crisi econòmica, de molt difícil sortida, sinó que s’està convertint en un obstacle per a intentar superar-la.

A finals de l’any 2010 es va crear el mite que el bloqueig al Consell General i la crisi econòmica que vivia Andorra tenia un sol culpable: el govern de Jaume Bartumeu. Nosaltres vam deixar el Govern el maig del 2011, amb l’arribada de Toni Martí i el seu govern «dels millors». Però la situació no solament no ha canviat sinó que ha empitjorat sensiblement. Cinc anys després Martí, l’home que no vol problemes, està desbordat perquè tot són problemes.

La conflictivitat l’espanta. Però la conflictivitat és només l’expressió del que passa en la societat. I el que està succeint és que la crisi econòmica ha abocat el país a una crisi social molt greu i ha deixat en evidència una crisi política profunda.

La responsabilitat i el risc defineixen la funció dels que governen. Però Toni Martí persisteix a voler dissimular fets i problemes.

El que busquen el Govern i DA és la minimització del risc polític que es deriva de la seva sistemàtica opacitat i de la negació tossuda de l’evidència: sabien coses greus pel futur d’Andorra i les han amagat al Consell General i a la ciutadania.

En mig d’aquest desgavell no deixa de sorprendre que a DA encara es faci afirmacions en el sentit que «Andorra és i continuarà sent un Estat sobirà». Que ho diguin i escriguin membres de la majoria que ha agenollat l’Estat davant de les exigències del govern de Mariano Rajoy és, al capdavall, insuportable.

Pretenen que es manté la sobirania de l’Estat andorrà quan hi han deixat instal·lar una mena de regència externa que busca dirigir els sectors principals de l’economia del país, arribant a posar als seus propis homes en llocs de rellevància de l’administració pública andorrana: Tributs, Gabinet Jurídic, Sanitat, AREB avui, INAF demà.

Fa rodar el cap la situació actual: una trista acció de Govern en la qual la manipulació a favor dels interessos partidistes i particulars s’ha estès com una epidèmia, una crisi territorial que demostra que la delimitació de competències entre el Govern i els comuns es troba en un cul de sac i una crisi  social amb un elevat nivell de desocupació de llarga durada i una persistent pobresa. Ens ho recorda la memòria 2015 de Càritas: 1.065 famílies ateses per aquesta organització humanitària. Una xifra enorme si la comparem amb la població total d’Andorra. I, en tot cas, una situació impròpia d’una societat que és pretén avançada. Una societat en la qual les retribucions salarials no progressen sinó que minven.

I agreujant la situació una negociació en curs amb la Unió Europea per un acord d’associació sense que el Govern accepti de donar llum i papers a les forces polítiques i econòmiques del país sobre l’abast i les possibles conseqüències de tot plegat.

No ens resignem que les noves generacions només puguin escollir entre treballar pràcticament de franc, estar desocupats o emigrar fora d’Andorra.

Si pensem en la gravetat dels problemes i en les propostes de solució que caldria presentar, hem de considerar la negociació d’un bon acord d’associació amb la Unió Europea com un objectiu d’interès general. Un objectiu que hem d’encarar amb llum i papers, parlant clar i debatent a l’entorn d’avantatges i inconvenients.

Parlant clar d’una Andorra amb futur.