En la reunió de dissabte, 2 de juliol, del consell nacional d’SDP vam analitzar la situació actual de les negociacions d’Andorra i San Marino amb la Unió Europea per establir un acord d’associació. És públic i prou notori que nosaltres hem estat sempre uns ferms partidaris de l’embrancament d’Andorra amb la Unió Europea.
Vull recordar que, durant el meu mandat de cap de Govern, l’any 2010 vam demanar formalment a la Comissió Europea l’inici de les negociacions que ara s’estan duent a terme.
Per tant no crec que plantegi cap mena de dubte constatar que la gent d’SDP estem convençuts que el que li convé a Andorra és reforçar els seus vincles amb la Unió Europea.
Una altra cosa és com s’ha de fer i una tercera qüestió encara és el quan, el calendari per aconseguir-ho. Un calendari que entenem que no es pot aturar.
Pel que fa al què, nosaltres tenim el convenciment que només amb el reforçament de la col·laboració econòmica amb les institucions europees serem capaços de crear el creixement i els llocs de treball que necessitem.
Quant al com, és una evidència que correspon al Govern encapçalar i dirigir la negociació
Així ho estableix la Constitució i els que vam contribuir a redactar-la, la vam votar i la defensem: no pretenem pas dirigir, ni tampoc interferir-hi, la negociació des de fora del Govern. El Govern té la responsabilitat de la negociació i pot decidir si vol compartir, o no, els elements de negociació amb les forces polítiques que defensem l’acord amb Europa.
D’ençà de les imatges de la signatura de l’anomenat pacte d’Estat per a la negociació de l’acord d’associació, el dia 2 de febrer del 2016, la voluntat de compartir del Govern Martí ha estat força escassa.
La lleialtat amb la qual a SDP ens hem mantingut en la qüestió de les relacions amb la Unió Europea, que considerem i tractem com una qüestió d’Estat, amb pacte o sense pacte, no sembla que sigui benvinguda pel Govern de DA. Trobem a faltar informació i confiança.
I no compartim el procediment, obscurantista i opac, que porta indefugiblement a l’aparició de filtracions i a les correlatives sospites, per part del ministre d’Exteriors, quant als seus eventuals autors.
Tot plegat no és seriós. Ni ens sembla responsable.
La nostra situació és ben diferent de la que es dóna, en aquesta mateixa negociació, a la República de San Marino. Allí el ministre d’Exteriors compareix davant de la comissió d’Exteriors del seu Consiglio Grande e Generale i, en sessió pública, comparteix l’estat de les negociacions amb tot l’arc parlamentari. Compareixences públiques de les quals hom pot llegir les transcripcions a la premsa de San Marino.
Hem d’escoltar el que diu la ciutadania i el que expressen les organitzacions empresarials. La Cambra de Comerç i la Confederació Empresarial ho han exposat als representants dels grups parlamentaris del Consell General i l’Empresa Familiar Andorrana ha dit públicament que anirà a Brussel·les a buscar la informació que el Govern no facilita.
Hi ha una cridanera necessitat de debat públic sobre l’acord d’associació amb Europa. S’ha volgut evitar durant cinc anys però avui ja no el podem bandejar més.
La ciutadania ha d’estar informada puntualment de la situació i ja és prou llastimós que, contrastant amb l’obscurantisme del Govern, hagi de ser l’ambaixada d’Espanya a Andorra qui promogui actes públics de debat i d’informació sobre l’acostament a la Unió Europea.
Desitgem, volem, obrir aquest debat públic i que les ciutadanes i els ciutadans sàpiguen en els propers mesos el que cada força política proposa.
No podem romandre en una actitud d’observació passiva, hem de promoure el debat, explicar i defensar les nostres propostes.
