Necessitem més debat polític. No el del pim-pam-pum, el que veiem en les sessions de control al Govern, o el que busca el titular fàcil i la frase més o menys enginyosa, o el de l’entrevista còmoda… No.
Ni l’envestida, ni treure pit, cap d’aquests és vàlid. Des de fa aproximadament uns vuit anys Andorra està submergida en una voràgine d’esdeveniments que han canviat completament el panorama del futur, i encara ens en falten uns quants.
Ho hem fet amb el rerefons de la crisi i amb aquella cantarella que “no ens tocava més remei”. I possiblement sigui cert, no ho negaré amb rotunditat, però la sensació de prendre decisions sobre la base de fets consumats ha estat constant, i en bona part ha estat perquè ha mancat debat de fons sobre les necessitats, les oportunitats i les conseqüències de les decisions preses.
En aquesta nova cruïlla que ens trobem, tant en l’ordre intern com en l’extern, hi trobo a faltar debat amb profunditat, d’envergadura, fet amb talent que convidi a la reflexió i que, més enllà del faristol parlamentari, demòcrates, liberals i les dues versions dels socialdemòcrates aportin elements perquè els ciutadans sapiguem valorar els pros i contres de l’acord amb Europa, o les solucions per encaminar la reforma sanitària i la de la funció pública, per exemple.
Ara que estem lluny d’uns comicis –falten tres anys encara– hauríem de reclamar dels nostres polítics que defugin la frase bonica o aquella que els pot donar més rèdit electoral, perquè crea l’efecte contrari i ens submergeix en la confusió, en la desorientació i, en conseqüència, en l’apatia envers els nostres representants públics.
