“Vivim en la societat de la informació, una societat que demana cada cop més saber el que, el com i el per què de les coses.” Així començava fa 7 mesos el meu article titulat ‘Transparència’. Amb l’aparició aquesta setmana dels ‘Panamà Papers’, aquesta frase demostra estar més que mai d’actualitat.
No hi ha marxa enrere en el camí cap a una major transparència en tots els àmbits, siguin les administracions públiques, les societats privades i fins i tot les actuacions personals. Com a societat ja no demanem únicament honestedat sinó també ètica i responsabilitat entre les persones que ens governen o les que són referents socials.
No s’han fet esperar les reaccions a la primera onada de revelacions d’aquesta enquesta periodística, basada en la filtració més important de la història pel volum de documentació reunida. A Islàndia, la implicació del primer ministre i de la seva dona, així com la seva actitud durant una entrevista on se’l va qüestionar per la seva relació amb una societat off-shore panamenya, ha aixecat una onada d’indignació ciutadana que ha acabat provocant la seva dimissió. Però no ha estat el cas arreu, i en la majoria de casos les persones implicades han intentat negar o minimitzar el seu compromís en tot aquest afer, a pesar de les evidències que van apareixent. A Andorra, el ministre Jordi Cinca s’ha anticipat a minimitzar la seva participació en una societat panamenya, segons ell entre el 1999 i el 2000. Tot i que després s’ha sabut, segons alguns documents filtrats, que va seguir sent-ne l’únic accionista fins al 2002, quan es va dissoldre.
Malauradament per al ministre Cinca com per a totes les persones compromeses en l’afer, un cop el consorci de periodistes d’investigació ha aixecat la llebre, ja no poden dir que fan un exercici de transparència quan únicament fan un exercici de control de danys. La transparència ja no ho és quan t’han implicat o saps que t’implicaran. La transparència s’exerceix de ‘motu propi’ i en plena llibertat, no perquè t’hi forcen o saps que t’hi forçaran les circumstàncies. La confessió del ministre Cinca arriba, doncs, 5 anys tard, i s’hagués hagut de produir en el moment que va acceptar el càrrec que exerceix ara mateix. La relació de la persona que havia de pilotar les finances del país amb una societat off-shore a Panamà era tan rellevant aleshores, quan ja es plantejava la implantació del marc fiscal, com ho és ara amb l’ombra dels ‘Panamà Papers’ planejant sobre Andorra en plena negociació amb la Unió Europea.
Ara tocaria exercir LA RESPONSABILITAT, aquella que posa el bon nom del país, del Govern i del càrrec públic que s’exerceix per davant de qualsevol consideració personal. És una qüestió d’ètica que es pot resumir amb la tòpica frase que diu que la dona del Cèsar no sols ha ser honesta sinó que ho ha de semblar. En el cas que ens correspon, sense dubtar en cap moment de l’absoluta legalitat de l’actuació del ministre, sí que planteja un greuge reputacional important per al Govern i per tot el país, com es pot constatar pel ressò mundial que ha tingut la confessió pública de Jordi Cinca, en roda de premsa institucional i utilitzant la web del Govern per publicar un escrit després reprès i distribuït als mitjans pel mateix gabinet de premsa de Govern.
Volent-ho o no, és el nom d’Andorra que s’ha tornat a associar, a nivell global, amb pràctiques que segurament no són il·legals, però que són èticament dubtoses i que provoquen reaccions de rebuig social molt importants. En un moment tan delicat pel futur del nostre país però també pels estats membres de la Unió Europea, és un problema afegit que demana del nostre Govern una resposta ràpida i exemplar, per demostrar el compromís total i inalterable, demanat i repetit tantes vegades, per avançar cap a un món més just, responsable i transparent.
