Llegia l’altre dia que des de fa bastant de temps a Europa es destrueixen més llocs de treball que no pas se’n crea. La pregunta a fer és si això es deu només als efectes de la crisi econòmica i a les polítiques d’austeritat o hi ha altres factors.
L’Organització Internacional del Treball (OIT) va publicar, el mes de gener passat, un estudi (Tendències socials i de feina al món) que quantifica en 27 milions de persones l’augment de la desocupació d’ençà que va iniciar-se la gran crisi del 2007. Pensa l’OIT que l’atur continuarà augmentant per situar-se l’any vinent en la xifra de 200 milions de desocupats arreu del món.
De l’estudi de l’OIT en podem extreure tres característiques principals:
1. Hi ha deficiències creixents en el que hem de denominar “treball decent”, és a dir ben pagat i amb una certa seguretat.
2. Hi ha una aturada en el progrés que hi havia en la reducció de la pobresa.
3. L’economia submergida –sense drets socials– ja supera el 50% en la meitat dels països amb dades comparables. I en una tercera part d’aquests països el 65% dels treballadors estan en la zona submergida.
Hi ha economistes que pensen –i escriuen– que aquestes tendències no són únicament el fruit de la recessió i l’estancament sinó que hi juguen altres factors com la digitalització d’una economia molt concentrada en els serveis.
A Andorra ja tenim ben presents les dues primeres característiques: baixa el salari mitjà, augmenta la precarietat de la feina i, com a segona característica, augmenten les famílies situades sota el nivell de precarietat. En el darrer Fòrum de Davos, celebrat el mes passat, es va presentar una anàlisi de les transformacions que l’economia mundial i l’anomenat “mercat del treball” experimentaran en els propers cinc anys. L’anàlisi arriba a la conclusió següent: per cada set milions de llocs de treball perduts només se’n recuperen dos milions i gairebé sempre són d’una pitjor qualitat que els anteriors.
Hem d’admetre que Andorra no pot –sóc dels que fa anys que ho he dit i escrit– viure d’esquena als seus veïns europeus ni romandre aliena a l’evolució econòmica global. Però precisament per això es fa més difícil d’admetre aquesta tossuda pretensió del ministre portaveu del Govern Martí, que cada dimecres s’entesta a negar l’evidència.
Més enllà de la tendència global –evident també a casa nostra– a aquesta preocupant destrucció de llocs de treball, a Andorra no anem bé. El secretari d’organització d’SDP ho explicava dijous passat, en la seva tribuna setmanal de l’ARA.ad, en relació al sector hoteler.
Com escrivia Joan Marc Miralles, si mirem el nombre d’establiments hotelers, veiem que el 2011 n’hi havia 221 i a finals del 2015 n’hi havia 206. Quant a treballadors, el maig del 2015 tan sols hi havia 3.593 assalariats en el sector de l’hoteleria, un mínim que no s’assolia des del novembre del 1994, fa més de vint anys. Amb tot el salari mitjà d’aquests treballadors s’ha mantingut congelat del 2011 al 2015 a nivells per sota del salari mitjà de l’hoteleria el 2008.
I Joan Marc Miralles també ho definia ben clar: “L’estacionalitat també ha augmentat durant aquest període, amb una diferència superior al 50% entre el nombre d’assalariats en hoteleria en la temporada alta, durant quatre mesos a l’hivern, i la temporada baixa la resta de l’any. El 2006, aquesta diferència era del 40% i a principis del segle XXI era de menys del 25%.”
El redreçament econòmic real passa per tornar a dinamitzar el mercat laboral i l’economia de les famílies. El problema greu de l’economia andorrana és estructural i no conjuntural. L’alt nivell d’endeutament públic i la davallada dels ingressos per importacions de mercaderies representen una font de vulnerabilitat de l’economia a mitjà i llarg termini.
El fet que els tipus d’interès estiguin extremadament baixos mitiga els problemes a curt termini però també ens distreu per emprendre les reformes necessàries.
Tot el que no es faci ara suposarà molt més esforç social després.
Hi ha calmes que auguren una gran tempesta.
