Costa creure que el candidat liberal de la capital no tingui un altre objectiu polític que empegar-se a la cadira. Se suposa que qui està al front del comú d’Andorra la Vella, on es prenen decisions que afecten tothom, ha de ser creïble. També s’espera que farà l’esforç d’intentar comprendre l’actual Andorra la Vella, capital de l’Andorra moderna, complexa i plena de matisos. Així com es confia que tindrà l’empatia necessària per, fins i tot, deixar-se convèncer sense dissimular, pels arguments d’uns veïns mobilitzats. És a dir, qui està al front del comú ha d’exercir el càrrec amb el compromís cívic i polític exigible a una autoritat.
Les persones amb sentit comú constatem com a fets els darrers moviments electoralistes que el cònsol sortint d’Andorra la Vella ha protagonitzat davant els mitjans, signant el no a l’heliport de la Comella, prometent pujades de salaris i pagaments endarrerits al personal comunal, obviant que ell mateix els havia retardat, així com fent de la traïció la màxima expressió política, en canviar de companys de viatge al darrer moment. A més a més, contemplem astorats com va dient que sí a tort i a dret, a tot i a tothom.
Segurament una immensa majoria de les persones que viuen a Andorra la Vella pensen que qui deixa de banda la serietat exigida per ser cònsol no es mereix tan alt honor. També ho pensem la gent d’SDP. Per això hem impulsat un procés de canvi a la parròquia amb la llista de Sentit Comú. Perquè creiem que per respecte i per dignitat, importants valors per una bona convivència, aquest candidat no hauria de renovar el mandat.
Pensem-hi. Es pot confiar en algú que passa del solà a l’obac en tan poc temps? Es pot creure algú que amaga el resultat d’una enquesta? Es pot donar suport a qui es comporta clarament de forma oportunista? La meva resposta és no. Al capdavall tot plegat no deixa de ser un atac a la intel·ligència de la ciutadania. Sortosament, al mandatari sortint li serà difícil fer beure a galet la gent d’Andorra la Vella. Només alguns dels seus intentaran contextualitzar, o explicar, o relativitzar, la irracionalitat i la gravetat de les seves actuacions, tot i que quan arriba el moment precís en què et tornes ridícul, mai te n’adones.
