Denuncia el “mal peu” amb què arrenca la plataforma progressista, postula un fre a les tendències centrípetes dels comuns, i recrimina a Martí no haver defensat el sector bancari.

Tic-tac, tic-tac. Passen els dies, ja tenim data per a les eleccions, i Socialdemocràcia i Progrés (SDP) encara no té candidat. O cap de llista, com diria Jaume Bartumeu. I molt menys, aliats potencials. El president de l’associació –encara no partit– passa comptes amb tiris i troians. A uns els acusa de moure’s segons bufa el vent; a d’altres, d’actuar per interessos personals; als de més enllà, de desaprofitar la majoria absoluta al Consell. I a l’horitzó, les propostes de frenar el poder dels comuns i reformar el sistema electoral.

SDP continua sense cap de llista. L’elector pot pensar que els costa seduir un líder solvent.
Hem començat contactes als comitès locals de les parròquies on tenim representació a veure quines persones estan disponibles. Encara hi ha temps. I primer hem de tancar el programa.

Es poden permetre el luxe de prescindir de Bartumeu?
El partit compta amb ell. Ara mateix no hi ha res de tancat, i a banda del que pugui pensar el partit, el requisit previ és que les persones concernides estiguin disposades a assumir la responsabilitat i es pronunciïn en aquest sentit.

Projecte. Primer eix programàtic: retallar el poder local. Fent amics al ‘territori’.
Es tracta de delimitar, de clarificar les competències dels comuns, no de retallar-les. Després de 21 anys de Constitució, ja toca. I més quan estem veient que alguns cònsols volen anar més enllà, assumir competències que no els corresponen.

Per exemple?
En la qüestió de l’IRPF, hi ha qui voldria crear set agències tributàries, i d’agència tributària només n’hi pot haver una, i estatal. També hi ha comuns que parlen de crear una policia local…

Sembla que els estiguin carregant el mort als comuns.
La gestió comunal s’ha de mantenir i optimitzar, fer-la més ràpida i eficaç, no ampliar-la amb noves competències. Supressió de les llistes territorials i llista nacional única: fent amics a les parròquies altes.
Quan es va aprovar la Constitució hi havia cert temor que les parròquies perdessin pes,  avui és al contrari: un vot de Canillo equival a set vots de la capital. La desproporció és evident, és una qüestió d’estricta justícia, com van remarcar els observadors de l’OCDE en les últimes eleccions.

Ho plantegen perquè les parròquies són el seu taló d’Aquil·les?
És una obvietat que als partits petits se’ns fa més difícil confeccionar llistes territorials. Però recordem que el 2009 ja vam guanyar en quatre parròquies. I més enllà de plantejaments més o menys estratègics, els motius de fons són els que li he dit abans.

De moment, però, llistes territorials: Sant Julià, Andorra la Vella, Encamp i… quina més?
Estem mirant a Escaldes i a Ordino, però no hi ha res de tancat.

Així que renuncien d’entrada a la victòria i assumeixen que només aspiren a entrar al Consell.
Qui s’hi juga les garrofes és Toni Martí, però serà difícil que revalidi la majoria absoluta. Millor. Davant del fraccionament que es preveu, totes les opcions estan obertes. Hem de procurar que la nostra veu tingui pes.

Què no haurien donat vostès per una majoria absoluta!?
Però en aquest mandat no ha sigut positiva. Han fracassat en la delimitació de competències dels comuns i en la reforma de la pensió dels funcionaris, i han generat un enfrontament entre els treballadors públics i el sector privat. La majoria absolutíssima no els ha servit per abordar cap de les reformes promeses. Ni la de la sanitat. Al contrari, han aprovat lleis que al cap de pocs mesos han rectificat amb modificacions ad hoc, com ara l’IGI per a les estacions d’esquí.

Es queixa que no han rebut cap invitació formal per sumar-se a la plataforma progressista. Està segur, que la volen rebre?
Aquesta sonsònia del primer secretari del PS que un dia diu una cosa, i al següent, la contrària, ja fa massa dies que dura. A nosaltres no ens ha convidat ningú, només sabem el que hem llegit als mitjans. Siguem seriosos i parlem sense intermediaris!

De moment, Verds i AD800 ja han dit que sí. O gairebé.
Diuen que volen fer una plataforma de progrés àmplia, però encara no han parlat de programa i ja s’estan repartint cadires. Comença amb mal peu. D’altra banda, el PS ja ha decidit qui serà el cap de llista. Per tant, aquí hi ha un vici d’entrada que fa que la proposta no sigui creïble ni consistent.

Pere López els ha acusat repetidament de formar un govern de coalició a l’ombra amb DA.
Nosaltres no ens hem mogut ni un pèl del programa del 2011. És el primer secretari del PS qui canvia cada dos per tres de posicionament. Podem no compartir un projecte de llei de DA al 100%, però hi podem introduir esmenes per millorar-lo, perquè soni en la nostra línia. És una altra manera de fer, no creiem en l’enrocament sistemàtic, a dir sempre que no a tot. En canvi, veiem contínuament com el primer secretari adapta el seu discurs al que vol sentir la gent.

Si poden, tocaran l’IRPF, o el deixaran com està?
Ara sorgeixen aquests grups populistes que diuen que l’eradicaran; o els Liberals, que el reduiran a la mínima expressió… Però abaixar-lo per sota del 10% és molt difícil, per una qüestió pressupostària i també de bon veïnatge. Europa acceptarà un diferencial a la baixa, com passa amb el tabac i la benzina, però no n’abusem, acceptem les regles del joc, siguem bons veïns, lleials i transparents. Un altre aspecte important en què aquest govern s’ha inhibit és en la defensa del sector bancari, tan castigat pel cas Pujol.

Digui, digui…
Nosaltres no direm mai que la banca té la culpa de tots els mals del país. És un sector seriós i solvent, del qual depenen moltes famílies, i l’hem de mimar per continuar sent una plaça financera potent. Per això, quan el govern no surt en defensa del sector bancari penso que li està fent un mal servei al país.

El discurs d’AD800 li recorda a Bartumeu el de l’extrema dreta. Se li’n va anar la llengua?
Crec que aquest moviment s’ha anat desvirtuant i que ha acabat en mer oportunisme: ho comprovem ara, quan alguns dels seus líders es volen integrar en la plataforma progressista en nom d’un col·lectiu que no s’ha pronunciat sobre aquesta qüestió. És allò de voler saltar d’un lloc a l’altre per interès personal.