Una de les grans equivocacions de sempre és pretendre capturar l’essència d’Andorra en una sola aroma. És impossible. Tret de buscar cert nivell de vida i tranquil·litat no hi ha res que aglutini una majoria sòlida de ciutadans.

Però l’oficialitat, les institucions i per greu error els mitjans de comunicació, tendeixen a pensar en una Andorra majoritària connectada a les tradicions que, simplement, és mentida. I oblidem, per exemple, que quan François Hollande xerra en francès més de la meitat de la gent no l’entén.

O que hi ha una Andorra que diu molt més fodes que grandalla o contrapàs i a mi em mereix tant respecte com la que es passeja en Cayenne amoïnada per com l’IRPF afectarà la seva encoixinada vida de rendista. I també que el 30%, i crec que em quedo curt, de la població només mira Telecinco i no sap ni què és el Consell General (l’enquesta que dóna més audiència a ATV és daliniana).

I aquest pecat envernissat d’ingenuïtat és el que està pagant AD800 amb el seu fracàs a les eleccions de la CASS. Pensaven que havien connectat amb el poble (les xarxes socials les carrega el dimoni…). Però són quatre. El dia que es van manifestar al carrer van ser gent perquè van venir els funcionaris defensant el xiringuito.

Queixar-se de la baixa participació és no fer autocrítica. I compte que això també val pel PS 2.0 que navega sense brúixola encantat d’haver-se conegut però que està a anys llum de la gent. Foc nou. Qui vulgui il·lusionar ha de mostrar coratge, veritat, suor, carrer, pell. I això és molt més que passar-s’ho pipa jugant a ser progre.

No és un joc, és la vida.