La setmana comença amb el regust del debat d’orientació política. Dues jornades marcades per paraules més o menys buides de contingut, per les llistes exhaustives de projectes i bons propòsits en cas de reelecció, per retrets més o menys pertinents, per la mala dicció i per l’avorriment més absolut en la major part dels trams.

Això és el que és, i no el que hauria de ser un debat d’orientació política.

Perquè posats a dir-ho tot, ni està orientat ni és debat.

I l’únic que se li veu de polític és l’esperit electoral que ja traspua l’hemicicle. Entre les paraules del cap de Govern només algunes concessions a la realitat: la visita de Passos Coelho i el que implica per a nosaltres de cara a la signatura del CDI amb Portugal, i la concessió –a risc d’una revolta a Encamp– de donar-li, a la fi, algun destí concret al Rosaleda.

I poca cosa més. Retrets, llistes de feina feta i bones intencions, disculpes a l’avança per aquelles qüestions cabdals incomplertes, com ara la reforma de la CASS, la reforma de les competències comunals i les jubilacions dels funcionaris, i mirades entre les dues bancades de l’oposició perquè cap dels dos no sembli que coincideix amb res amb els seus antics socis.

Al carrer, la vida continua. Amb l’esperança que aquest cop la promesa del cap de Govern de seure amb els bancs perquè obrin l’aixeta es faci efectiva i –el més important– obtingui resultats.

Per la resta, ens preparem per la revetlla, a veure si amb uns quants petards, un tall de coca i una copa de cava enterrem tot allò que no ha estat capaç d’endur-se una legislatura més acabada que l’hivern.