Demà finalitza el termini per esmenar la proposició de llei qualificada de protecció civil als drets a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge, elaborada per Demòcrates per Andorra i acceptada a tràmit parlamentari el 24 d’abril passat gràcies a la seva amplíssima majoria parlamentària.
Aquell dia, el conseller d’SDP Jaume Bartumeu, que hi va votar en contra, ens alertava de l’amenaça que aquesta llei qualificada representa per a les llibertats d’expressió, de comunicació i d’informació que reconeix l’article 12 de la Constitució.
La norma s’ha fet per protegir els privilegis d’aquell que, tenint un altíssim concepte de l’honor polític o personal, volen emmordassar la resta. Ho afirmo després de sentir repetidament al Consell, de boca de la majoria, l’expressió “això no es pot dir” o “no puc tolerar que digui això”, la qual cosa denota per quins viaranys es mou la seva idea sobre democràcia i llibertat.
Al Consell General i a Andorra es pot opinar de tot, sense faltar al respecte. I s’ha de poder seguir fent.
El plantejament de la protecció civil dels drets a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge no és una mala cosa per se. Però no s’ha de barrejar amb les llibertats de comunicació i d’informació, que sí que mereixen una llei especifica on es regulin els drets de rèplica, rectificació i l’estatus de la direcció del mitjà, després de debatre quins han de ser els límits de la informació a Andorra.
D’aprovar-se la llei, quant costarà en diners una opinió, tant per a qui l’expressa com per al mitjà que la publica? Tindrem un periodisme coartat per por a les demandes d’indemnització econòmica? Esdevindrà la Batllia el lloc on les Preysler i les Pantoja nacionals podran querellar-se a tort i a dret exigint compensacions econòmiques als mitjans d’informació que publiquin opinions o comentaris que elles considerin injuriosos?
Ens mereixem una Andorra on sigui el polític astut qui tingui por quan s’enfronti a una periodista cercant la veritat, armada només amb un llapis i un bloc. I no pas el contrari.
