A la pregunta “què busca el Nomen?” no tinc una resposta més enllà de l’òbvia. Portar la contra el diverteix, té un ego més gran que Austràlia i té un intel·lecte amb un punt exhibicionista que, en aquestes terres de dir les coses fluixet, impressiona més que Nacho Vidal en una convenció d’eunucs.

Dit això, el pressing de les darreres setmanes per frenar l’IRPF ha estat de traca. Al millor estil de l’escarabat piloter ha acabat formant una mandonguilla gegant en la qual coincidien els fatxes, els liberals, els indignats i fins i tot, en una maniobra digna de Salvador Dalí, els sindicats!

I tots, estil All Black’s amb pintures de guerra representant una haka gegant contra l’IRPF amb Nomen de capità. Segurament hi ha més soroll que raó. Però hi ha una cosa que no se’ls pot negar: DA no ho portava al programa. Martí i els seus van mentir descaradament. I ho saben.

I és una vergonya. Un acte de cinisme que ja jutjaran les urnes però que va ser el jòquer màgic d’un ideari, el demòcrata, que només tenia un punt: arrasar el socialisme (Bartumeu) a Andorra i destrossar-lo per uns quants anys. Se’n van sortir amb nota. Però tot i això, que es veu diàfan en l’anàlisi, el que no farem els que fa anys i panys que demanem un IRPF és queixar-nos ara que el posen.

Sempre he pensat que el meu país algun dia avançaria cap a la normalitat. Ahir va fer un passet més. El soroll col·lateral no fa res més que confirmar que va en la bona direcció. Si els rics no paguen, si tot és una mandanga, ja ho criticarem. Al món, primer van ser les idees i després les protestes. No ho vulguem fer al revés.