Quan tenia quinze anys duia xapes amb la falç i el martell, em lligava mocadors de l’Snoopy a les trenes i menjava pipes imaginant un món millor. Els anys passen i suposo que és inevitable que hi posis seny.

Ni que sigui per pagar la hipoteca i el menjador escolar. Per això, i perquè el temps et dóna perspectiva. Em lamentava l’altre dia del vet a determinats temes en el Consell dels Joves. El vet, de fet, el veig com l’antiprincipi del sistema democràtic. Els ha quedat clar.

Són uns immadurs que legalment poden mantenir relacions sexuals però que no poden parlar de què fer en cas que hi hagi conseqüències. Molt pedagògic. Durant aquests dies no he pogut evitar tornar a pensar què hauria fet aquella noieta de quinze anys que anava als salesians. I crec que molts dels meus companys (tots no, que alguns eren aleshores tan carques com continuen sent avui) ens hauríem indignat davant la injustícia i hauríem fet valdre el nostre descontentament.

I –diga’m romàntica– esperava que els joves s’indignessin, boicotegessin, proposessin millores en la qualitat democràtica o simplement deixessin plantats els polítics davant l’evident manipulació. Però no. Mesells i obedients. Tot just alguna tímida queixa –fluixet– no sigui cas que algú s’ofengui.

Els joves que participen en aquesta farsa que el Consell organitza per parodiar el sistema democràtic m’han demostrat que no tenen cap esperit crític, i que si ara, quan la joventut els regala el do de la rebel·lia, no l’aprofiten, què faran quan siguin grans? Oh! És clar! Com no me n’he adonat? Ocuparan les cadires del Consell General.