Quin lloc ha de tenir Andorra en el context europeu? No parlo de quin ens agradaria tenir, ni de quin acabarem ocupant. Quin ens correspon per justícia?

Cal trobar un encaix plausible entre la voluntat de supervivència d’un petit Estat sense indústria ni més recursos que els que genera el turisme, i la inevitable homogeneïtzació d’un continent cada cop més globalitzat i uniforme. Difícil quadratura d’un cercle on les especificitats –aquest nostre maldestre cavall de batalla– no tenen cap importància ni valor portes enfora. I tot plegat, ens obliga –altre cop– a proposar-nos –ara seriosament– definir el model d’Estat que volem i en conseqüència les passes que cal fer per assolir-lo. Tinc la sensació que durant massa temps hem intentat mantenir a qualsevol preu un statu quo basat en la casualitat i la provisionalitat. Un statu quo que avui ja no s’aguanta per enlloc. Em demano quan arribarà el dia que Europa ens obligarà a renunciar al que sembla irrenunciable. La sobirania, les institucions, les pautes de govern acabaran sent comunes per a tots els estats. I em demano com aconseguiran fer l’andorrà aquells pares de la pàtria que encara creuen que ells són més llestos que Europa i que es pensen que ja fa anys que guanyen temps, quan no han fet més que perdre’l. No cal ser un guru per veure més enllà de la foscor. I potser sí que encara som a temps. De decidir què volem fer, abans que la desídia i la inèrcia ens portin a un camí sense sortida i aleshores, només aleshores arribin els plors. Posats a immolar-nos, almenys siguem capaços de negociar les condicions.