Fa temps, en una tertúlia de Ràdio Valira, parlant sobre l’aleshores recent llei del matrimoni homosexual a Espanya, un dels tertulians –en aquell moment conseller general– va dir sense embuts que en comptes de gastar-se els diners en lleis com aquella el que calia era construir hospitals per curar aquesta pobra gent –es referia als homosexuals–.

La veritat és que d’allò ja han passat deu anys, i malgrat la pàtina de modernitat políticament correcta que –poc o molt– la majoria de càr­recs electes han adoptat, l’homofòbia continua latent. Com ho fa la misogínia, com ho fan els prejudicis racials i com ho fa el nom de casa per alguns estendards de la vella guàrdia nacional. No hem evolucionat. No prou, és clar.

No crec que ningú hagi d’anar explicant si li agraden més els homes que les dones, com entenc que no hauria de fer falta repassar si els estaments són o no paritaris, o si els discapacitats tenen accés real al mercat laboral. La normalitat seria que tot això estigués tan integrat que no calgués sortir de l’armari, ni buscar paritats forçades, ni tractes de favor per compensar desigualtats. Tenim unes institucions que representen la societat –amb les seves mancances pel que fa als residents–.

Hi ha homes, dones, homosexuals, llicenciats, analfabets funcionals, rics, funcionaris, nous i vells andor­rans… però de res no serveix una representació plural si no es tradueix en una visió plural, i de retruc en una política plural. I ja és trist quan al Consell, als comuns i al Govern més d’un es faria un favor en reivindicar la seva pròpia de normalitat.