La nostra és una societat tan poc cultivada que confon el llatí amb l’italià, l’interès públic amb la butxaca personal i la lliure expressió amb els crits. Vivim en un entorn que es mou en proporció directa a com li afecten les coses en el pla personal més que no pas a com voldria que fossin les coses.

Callada quan tem que en pot sortir perjudicada, poruga quan ha de donar la cara, infantil en els seus plantejaments, mesquina en els seus raonaments. Més de reacció que d’acció, més d’anònims que no pas de valents, més de conformistes que de visionaris. Però la queixa és inútil si no hi ha al darrere un propòsit de canvi. Si no comencem a canviar nosaltres les coses, continuarem igual. Igual de manipulats, d’enganyats, d’alienats, i sobretot, d’irresponsables. Començant per la feina del periodista, tan desprestigiada, tan prostituïda, tan mancada de recursos, de credibilitat, d’ètica, de suport. Sobrada de peatges, d’interessos polítics o publicitaris, de desinformació, de gent poc i mal formada, de poca curiositat, de poca dedicació, de moltes hores, de pocs mitjans, de professionals que amb sort aspiren a ser becaris. Periodisme que confon les filtracions amb la investigació, que publica al millor postor, que es ven als globus sonda i que coqueteja obertament amb el poder. Però encara podem triar; aprofitar el canvi de paradigma que s’obre davant els nostres ulls o decidir que amb tenir feina i sostre ja estem coberts i continuar fent de xaiets d’un sistema amb fam de llop. La passivitat no ha estat mai un bon aliat per sobreviure. No en condicions, si més no.