Va ser apel·lar Toni Martí al patriotisme del ciutadà en general i del banquer en particular, i pensar en aquella gloriosa frase que sempre lluita per emergir quan hom, encara que sigui escaldenc i fill de barber, treu a passejar aquest noble sentiment. Una del doctor Johnson i que ens estalviarem de repetir aquí, vostès comprendran. Però és que ens parlen de pàtries, de nacions i de tota la pesca, i el doctor i jo ens duem la mà a la cartera, per si un cas.

La cosa és que Martí es va encomanar dilluns al patriotisme per sortir del marasme. Cal estar fet d’una pasta molt especial per demanar patriotisme als diners, opacs i apàtrides per definició. Que els ho diguin als grecs. ¡O als argentins que van viure el tobotronc del corralito! Un s’imagina l’expressió del tío Gilito amb el $ gravat a les ninetes dels ulls, i això és probablement el més pròxim al sentiment de patriotisme que alguns que vostès i jo sabem experimentaran mai. M’hi jugo un peix, per dir-ho com la Rodoreda, que els va sonar més convincent, però molt més, quan Martí va apel·lar a l’interès particular del personal. Una cullerada d’oli de ricí, va venir a dir, per evitar una dràstica solució a la grega. Ja saben: un de cada cinc funcionaris fora, i anar fent.

Dilluns, en fi, ens va sorprendre amb el posat greu que demanen les altes ocasions: encarcarat, mecànic, ostensiblement incòmode en el paper de dolent, equivocant sistemàticament l’èmfasi gestual, amb les lògiques dificultats de dicció de qui s’estrena amb el teleprompter.

A anys llum, per dir-ho ras i curt, de la distància curta, el territori natural de l’home del poble que és i que es reclama, i que tan bons rèdits li dóna al casal de jubilats i a l’escudella de Sant Antoni, i ho deixem aquí per no allargar-nos. La sort que té és que, a diferència del seu predecessor, Bartumeu I el Breu, el fill del barber disposarà de tota una legislatura per convèncer-nos que ell no és dolent, no, és que Xavi Casals l’ha dibuixat així.