L’home pot ser pobre, amb pocs estudis i un estatus social d’allò més baix, però per damunt de tot el que no se li pot treure és que la seva ànima és molt rica i noble. No parla, primer perquè no el deixen, però també perquè té por a no ser tan savi com els xerraires d’ofici.

És per això que ha de llegir, o demanar que li expliquin, tot allò que altres plantegen per sortir del forat en què es troba i fa massa temps que dura. No té massa aliats, és cert, però malgrat tot és noble i, per tant, confia.

Oblidem les reflexions sobre la societat que vivim, que no és precisament la millor, el principi i fi de tota acció. La societat i especialment els seus dirigents han d’assumir un compromís intel·lectual, urbà i polític amb la seva feina. El problema que fa anys que estem patint és que les actuacions es divideixen entre dos grans blocs. Per una part els polítics que parlen, però mai acaben decidint les coses importants, pels entrebancs dels poders fàctics. Per una altra els professionals de totes les feines que només saben fer la tasca mecànica, però no sempre interpretar-la i menys encara acomodar-la amb el compromís ètic de les coses públiques. És per això que fa molts anys que ens lamentem de les coses que no s’han fet, critiquem als d’abans per no haver-les fet i no ens adonem que, com tots hem passat per la roda, tots som els culpables d’haver parlat massa, fer ben poc i tenir un volum més considerable d’informes en què tot es repeteix perquè, els que ho fan, pertanyen a un sector concret i no a la societat com a conjunt.

Es parla massa d’economia a través dels sermons dels seus professionals. Tot és material comptable i hem deixat arraconat el material humà. Repeteixo, és el que importa. Massa informes i pocs estudis definitius i globals. Potser sí que hauríem de tornar als grecs i discutir del temps que vivim amb la mateixa força que els plans comptables.